Blog de la Biblioteca de Matemàtiques


Deixa un comentari

Ha mort John F. Nash

John F. Nash

John F. Nash al simposium de Teoria de Jocs de Colònia, el 2 de novembre de 2006. Fotografia d’Elya, sota llicència cc-by-sa 3.0

Dissabte a la nit va morir John Forbes Nash Jr en un accident de trànsit a Nova Jersey. L’accident es va produir quan el vehicle en què viatjava acompanyat de la seva dona, Alicia —que també hi va morir—, va col·lisionar amb la mitjana mentre avançava un altre cotxe. Cap dels dos duia el cinturó de seguretat posat, segons l’informe de la policia de l’estat. Nash tenia 86 anys i la seva dona 82.

Nascut a Bluefield (Virgínia) l’any 1928, es va doctorar a Princeton el 1950, després de llicenciar-se a l’Institut de Tecnologia de Carnegie (avui dia Universitat de Carnegie Mellon) el 1948. Va guanyar el Premi Nobel d’Economia el 1994 per la seva teoria de jocs. El jurat li va concedir el guardó, juntament amb John Harsanyi i Reinhard Selten «per la seva anàlisi pionera d’equilibris en la teoria de jocs no cooperatius».

El mes de març d’enguany va obtenir el Premi Abel, amb Louis Niremberg, pels seus estudis en l’àrea de les equacions en derivades parcials, que s’usen per descriure tot tipus de fenòmens científics, des dels camps de la termodinàmica a la física quàntica.

Va tenir una infantesa complicada. Les seves altes capacitats intel·lectuals contrastaven amb dificultats d’adaptació i de socialització. Va aprendre a llegir molt aviat, però sempre va tenir dificultats a l’escola: no estava atent a classe, les seves notes eren dolentes i li costava adaptar-se a la disciplina escolar. La seva més gran dificultat, però, es manifestava a l’hora de fer amics.

L’any 1945 va ingressar a l’Institut Carnegie de Tecnologia. Es va matricular successivament d’enginyeria i de química, però finalment es va decantar per les matemàtiques. L’any 1948, a Princeton, va coincidir amb enormes talents del moment: Albert Einstein, Robert Oppenheimmer o John von Neumann, de qui acabaria adoptant la Teoria de jocs per aplicar-la a la lògica dels mercats.

La malaltia

La dècada dels 50 va ser la més brillant i prolífica en la carrera de John Nash. Entre 1950 i 1959 va abordar els problemes més complexos, sempre enfocant-los de manera novedosa. Evitava estudiar els camins empresos pels altres matemàtics per no condicionar el seu propi punt de vista.

L’any 1959, quan s’enfrontava a la hipòtesi de Riemann —considerat el problema més difícil, encara ara irresolt—, li van diagnosticar una esquizofrènia que el va portar a estar ingressat diverses vegades i a ser tractat amb descàrregues elèctriques. Malgrat que el 1963 es va divorciar de la seva dona, Alícia, l’any 1970 ella se’n va fer càrrec i junts van començar a remuntar la situació. Fins i tot va tornar a impartir docència.

John Nash: «Els deliris són com un somni del qual no es desperta»

Els darrers anys de la seva vida, el matrimoni Nash va dedicar els seus esforços a cridar l’atenció sobre les malalties mentals. Es dóna la circumstància que el seu fill, igualment matemàtic, també està malalt.

A beautiful mindA beautiful mind

La vida de John Nash va transcendir l’àmbit de les matemàtiques arran de la publicació l’any 1998 de la biografia que en va escriure Sylvia Nasar, A beautiful mind. El llibre va guanyar el National Book Critics Circle Award i va ser finalista al premi Pulitzer. L’any 2001 se’n va fer una adaptació cinematogràfica, protagonitzada per Russell Crowe, que va obtenir 4 oscars: millor pel·lícula, millor direcció per a Ron Howard, millor actriu de repartiment per a Jennifer Connelly i millor guió adaptat per a Akiva Goldsman.

El film va comptar amb el vist i plau de Nash. La seva esposa —amb qui es va tornar a casar l’any 2001— va afirmar, en una entrevista amb l’agència EFE de l’any 2007, que «tenia força a veure amb la vida del matemàtic i amb el que havia passat».

Més informació:

Perfil matemàtic i bibliogràfic


Deixa un comentari

La Vanguardia: «Matemàtics a tot arreu»

Matemàtics a tot arreuLa setmana passada ens fèiem ressò dels resultats de la darrera Enquesta de Població Activa (EPA), que situava els formats en matemàtiques i estadística amb l’índex més baix d’atur (5,70%), contrastant amb una taxa d’atur a l’Estat espanyol del 24,4%.

L’edició d’ahir de La Vanguardia oferia un reportatge per tractar el tema en profunditat, situant la dada en context i explicant el per què de la demanda d’aquests professionals.

Un primer aspecte a tenir en compte és la transversalitat. Les matemàtiques tenen una aplicació directa en biomedicina, en disseny de xarxes de trasnports i ubicació de centre logístics, en identificació de patrons comercials, en predicció de riscos… Banca, indústria del programari, comerç, logística, tots els àmbits professionals necessiten professionals amb una formació matemàtica sòlida.

Manuel de León, direcor de l’Institut de Ciències Matemàtiques (ICMAT): El desenvolupament científic i tecnològic ha donat més rellevància a les matemàtiques perquè són l’instrument que es fa servir per poder avançar en qualsevola àrea del coneixement, formen part de la investigació en qualsevol disciplina, i els seus models són més necessaris que mai.

Una altra raó que explicaria el per què de la gran demanda, és l’habilitat que tenen els matemàtics a l’hora d’afrontar reptes i trobar solucions creatives als problemes plantejats. La capacitat d’abstracció, de treballar amb dades neutres, d’aprenentatge o de deduir coses generals a partir de qüestions concretes, són aspectes que es reforcen durant els estudis i que es valoren molt en l’àmbit professional.

Miquel Salicrú, professor d’estadística de la UB: Quan ens enfrontem a reptes les persones solem tenir idees preconcebudes, però quan analitzes dades, que són fredes, moltes d’aquestes idees prèvies cauen i per això els matemàtics sovint hi veiem coses que els altres membres de l’equip no han vist i aportem valor, encara que les decisions finals sempre corresponguin als especialistes de cada empresa ,” diu Salicrú.

Podria ser que la baixa taxa d’atur s’expliqués també per un dèficit de titulats en matemàtiques? Manuel de León admet que el nombre d’alumnes havia davallat molt a finals dels 90, però que, d’uns anys ençà, s’està incrementant, estimulat també per les dobles titulacions que s’ofereixen a les facultats.

Accés a l’article

Més informació


Deixa un comentari

Pilar Bayer, catedràtica d’àlgebra de la UB, guardonada amb la Medalla de la Dona 2015 del districte de Sarrià – Sant Gervasi

Pilar Bayer, catedràtica d'àlgebra de la Universitat de Barcelona

La Dra. Pilar Bayer, catedràtica del Departament d’Àlgebra i Geometria de la Facultat de Matemàtiques de la UB, ha estat distingida amb la Medalla de la Dona 2015 del districte de Sarrià – Sant Gervasi, un guardó compartit ex aequo amb l’oftalmòloga Mercè Leonhardt, especialista de l’Institut Català de la Retina (ICR) i experta en l’avaluació visual en atenció precoç de la ceguesa i els dèficits visuals. L’acte de lliurament del guardó tindrà lloc el dilluns 13 d’abril,  al Teatre de Sarrià, i hi assistiran el president del Consell Municipal del Districte de Sarrià – Sant Gervasi, Óscar Ramírez; el regidor del districte, Joan Puigdollers; Cristina Ribas, presidenta de l’Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC), i Ramon Martí, president de la Fundació Ramon Martí i Bonet, entre d’altres.

Aquesta Medalla, proposada pel Consell de les Dones de Sarrià – Sant Gervasi, ha distingit enguany dones vinculades al districte que han destacat pel seu treball en l’àmbit de la ciència o la tecnologia. El guardó reconeix la trajectòria acadèmica i el compromís de la Dra. Pilar Bayer en la difusió del paper de les dones en la història de les matemàtiques, la ciència i el pensament humanista, arran de la candidatura presentada per l’ACCC, una entitat sense ànim de lucre que potencia la difusió i projecció social del coneixement científic.

Llicenciada en Matemàtiques per la UB el 1968, Pilar Bayer va doctorar-se el 1975, i té una destacada trajectòria docent i investigadora. Experta en l’àmbit de la teoria de nombres, va fundar el Seminari de Teoria de Nombres de Barcelona el 1986, una escola que és un referent en el món de la recerca en matemàtiques. És autora de diverses publicacions sobre les funcions zeta, la teoria de Galois, les equacions diofàntiques, corbes el·líptiques, corbes de Shimura, formes modulars, aritmètica de corbes el·líptiques i modulars, i història de les matemàtiques, entre altres temàtiques.

Bayer també ha rebut la Medalla Narcís Monturiol al Mèrit Científic i Tecnològic de la Generalitat de Catalunya (1998), i el Premi Crítica Serra d’Or 2013. És acadèmica numerària de la Reial Acadèmia de Ciències Exactes, Físiques i Naturals (2010), la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (2001), la Reial Acadèmia de Doctors (1994) i l’Institut d’Estudis Catalans (2001). Autora de diversos articles sobre la presència de la dona en el món de les matemàtiques, la Dra. Bayer va ser una de les protagonistes de l’exposició «16 científiques catalanes», impulsada el 2010 per l’ACCC i distingida amb el Premi Especial Dona, Ciència i Tècnica, en la modalitat de ciència, enginyeria i valors, del concurs internacional Ciència en acció (2011).

Pilar Bayer a l'exposició «16 científiques catalanes»

Font: Notícies de la UB

Més informació


Deixa un comentari

Dia Internacional de la Dona: «Mudanza de nombre», per Eduardo Galeano

Mudanza de nombre

Sophie Germain

Sophie Germain (París, 1 d’abril de 1776 – 27 de juny de 1831)

Aprendió a leer leyendo números.  Jugar con números era lo que más la divertía y en las noches soñaba con Arquímedes.
El padre prohibía:
—No son cosas de mujeres— decía. 
Cuando  la  revolución  francesa  fundó  la  Escuela  Politécnica, Sophie Germain tenía dieciocho años. Quiso entrar. Le cerraron la puerta en las narices:
—No son cosas de mujeres— dijeron.
Por su cuenta solita, estudió, investigó, inventó.
Enviaba  sus  trabajos por correo, al profesor Lagrange.  Sophie firmaba Monsieur Antoine-August Le Blanc, y así evitaba que el eximio maestro contestara:
—No son cosas de mujeres.
Llevaban diez años carteándose, de matemático a matemático, cuando el profesor supo que él era ella.
A partir de entonces, Sophie fue la única mujer aceptada en el masculino Olimpo de la ciencia europea: en las matemáticas, profundizando teoremas, y después en la física, donde revolucionó el estudio de las superficies elásticas.
Un siglo después, sus aportes contribuyeron a hacer posible, entre otras cosas, la torre Eiffel.
La torre lleva grabados los nombres de varios científicos.
Sophie no está.
En su certificado de defunción, de 1831, figuró como rentista, no como  científica:
—No son cosas de mujeres —dijo el funcionario.

Eduardo Galeano, a Espejos


1 comentari

Es compleixen 150 anys de la publicació d’«Alícia al país de les meravelles»

Portada de la primera edició (1865)

Portada de la primera edició (1865). Imatge de domini públic

Enguany s’escau el 150è aniversari de la publicació d’una de les obres més cèlebres de la literatura de l’absurd: Alice’s Adventures in Wonderland. Escrita pel matemàtic i sacerdot anglicà Charles Lutwidge Dodgson —sota el pseudònim de Lewis Carroll— s’ha considerat una de les obres fonamentals de la literatura infantil, malgrat els diversos nivells de lectura que admet i la dificultat que representa, per a un infant del nostre temps, entendre els jocs, matisos i acudits d’un llibre adreçat a lectors anglesos de l’època victoriana.

La primera traducció al català —Josep Carner, 1927— amb il·lustracions de Lola Anglada i publicada per Mentora, tenia per títol Alícia en terra de meravelles. La segona traducció, obra de Salvador Oliva (1996), es va publicar amb el títol Alícia al país de les meravelles a Empúries. Finalment, el 1990, Barcanova en va publicar una nova edició, traduïda per Víctor Compta, sota el títol Les aventures d’Alícia, que inclou Les aventures d’Alícia en terra de meravelles i A través del mirall i allò que Alícia va trobar a l’altra banda. Les dues últimes edicions conserven les il·lustracions originals.

L’origen de la novel·la

La novel·la es va gestar un dia d’estiu de 1862 quan Dodgson improvisava, durant un trajecte en barca amb les germanes Lorina, Alice i Edith Liddell, les aventures d’Alícia en un món màgic i imaginari. Sembla que Alice va quedar tan fascinada pel relat que va demanar-li una còpia transcrita, a la qual cosa ell va accedir. Dodgson li va lliurar el manuscrit de 90 pàgines i 37 il·lustracions el novembre de 1864. Animat pels seus amics, va decidir revisar-la, ampliar-la i publicar-la. Va eliminar referències personals i hi va afegir dos capítols. Les il·lustracions de la primera edició impresa (1865) es van encarregar a John Tenniel.

Dedicatòria de Hodgson a Alice

Molts anys després, Alice es va veure forçada a subhastar l’original, que va anar a parar a mans d’un col·leccionista nord-americà. Segons algunes fonts va retornar a Gran Bretanya el 1948 quan un grup de “benefactors nord-americans” en van fer donació a la British Library, en reconeixement al paper que van jugar els britànics durant la Segona Guerra Mundial. Altres informacions expliquen que va ser la Library of Congress qui, després d’aconseguir els fons necessaris per adquirir l’original en un altra subhasta, el va donar, en senyal de bona voluntat, al Museu Britànic.

Manuscrit original d'Alice's Adventures in Wonderland

Manuscrit original d’Alice’s Adventures in Wonderland, dipositat a la British Library i digitalitzat per a la consulta en línia

El 1871 es va publicar la segona part del relat, Through the Looking-Glass, and What Alice Found There, traduïda al català com a Alícia a través de l’espill (Amadeu Viana, Quaderns Crema, 1985) i posteriorment com A través del mirall i allò que Alícia va trobar a l’altra banda, integrada en la ja citada traducció de Víctor Compta per a Barcanova, que reunia les dues obres.

Alícia anotada

Des del punt de vista matemàtic, l’edició més interessant d’Alícia és sens dubte la de Martin Gardner (1914-2010), divulgador de la ciència, escriptor i destacat escèptic, popularment conegut pels seus articles sobre matemàtica recreativa.

L’any 1960 va publicar The Annotated Alice : Alice’s adventures in wonderland and Through the looking glass, una edició comentada, farcida d’aclariments filosòfics, lingüístics i científics, que reunia i interpretava els dos textos principals de Lewis Carroll, Alice’s Adventures in Wonderland (1865) i Through the Looking-Glass (1871), acompanyats de les il·lustracions originals de John Tenniel. L’any 1990 Gardner en va publicar una segona part, More annotated Alice (Random House) i el 1991 es va publicar The Complete Annotated Alice (Voyager, 1991), que actualitzava i combinava els dos anteriors. Finalment el 1999, Norton & Company en publicaria l’edició definitiva, amb el títol Annotated Alice: The Definitive Edition. L’obra original, traduïda per Francisco Torres Oliver, es va publicar en castellà a Akal l’any 1983.

L’edició anotada de Martin Gardner, amb tal profusió de notes explicatives, posa de manifest fins a quin punt molts aspectes de l’obra de Carroll escapen de la comprensió, no només dels infants actuals sinó de la majoria d’adults contemporanis.

En el caso de ALICIA nos enfrentamos con un tipo de disparate muy extraño y complicado, escrito para lectores británicos de otro siglo, y necesitamos saber muchísimas cosas que no están en el texto si queremos captar todo su sabor y su gracia. Peor aún: algunos chistes de Carrroll sólo podrían comprenderlos los residentes de Oxford; otros, más personales, las encantadoras hijas del decano Liddell nada más. 

Si bé és molt discutible que Alícia al país de les meravelles es pugui considerar alegrement literatura infantil, és més que evident que Alícia anotada s’adreça específicament a adults interessats a copsar-ne tot l’abast.

Més informació:


Deixa un comentari

Ha mort Alexander Grothendieck

Alexander Grothendieck

Fotografia de MFO, sota llicència cc-by-sa 2.0

Una vida difícil

Dijous passat, 13 de novembre, va morir als 86 anys Alexander Grothendieck a Sent Gironç (Arieja, França). Considerat un dels matemàtics més brillants del segle XX, va néixer a Berlín l’any 1928. El seu pare, Alexander Shapiro Tanaroff, jueu anarquista rus, va ser condemnat a mort l’any 1907 pel règim tsarista, que li va commutar la pena per cadena perpètua a causa de la seva joventut. Deu anys després, el 1917 i amb l’esclat de la Revolució, va ser alliberat i posteriorment condemnat altra vegada a mort, però va aconseguir fugir i arribar a Berlín, on va conèixer qui seria la seva dona, Hanka Grothendieck, també anarquista.

L’any 1933, amb l’ascens del Partit Nazi al govern alemany, va haver de fugir novament fins a França per por que descobrissin el seu origen jueu. L’any següent, Hanka Grothendieck es va reunir amb ell mentre el fill de tots dos, Alexander, era acollit per una família adoptiva a Hamburg. L’any 1939, mare i fill es van retrobar a França i  l’any següent, van ser confinats al camp de Rieucros, en base al Decret LLei de 1938 ordenat pel govern francès, que qualificava de “ciutadans indesitjables” als qui donaven suport als republicans espanyols. Alexander Shapiro va tenir menys sort: confinat primer al camp de Le Vernet pel govern de Vichy, va ser finalment lliurat als nazis i deportat a Auschwitz l’any 1942. A les llistes de les víctimes de l’Holocaust, hi figura amb el nom d’Alexandre Tanaroff.

Pel que fa a Alexander Grothendieck, mentre va ser internat al camp de Rieucros, se li va permetre assistir a classe a l’institut més proper. A partir de l’any 1942 el van acollir en una llar per a fills de refugiats a Le Chambon-sur-Lignon i va poder acabar el Batxillerat. Entre 1945 i 1948 va estudiar Matemàtiques a la Universitat de Montpeller i, més tard, va anar fins a París per assistir al Seminari d’Henri Cartan. L’any 1953 va defensar la tesi doctoral —Produits tensoriels topologiques et espaces nucléaires—, dirigida per Laurent Schwartz i va entrar a formar part del grup Bourbaki. El 1954 li van oferir una plaça de professor al recentment creat Institut des Hautes Études Scientifiques (IHES), en el qual va desenvolupar el gruix de la seva tasca de renovació de la Geometria algebraica fins l’any 1970. Home de profundes conviccions pacifistes, va abandonar la institució en saber que una part del pressupost de l’Institut provenia del Ministeri de Defensa.

Aún recuerdo mi primer “trabajo de matemáticas”, en que el profesor me puso mala nota por la demostración de uno de los “tres casos de igualdad de triángulos”. Mi demostración no era la del libro, que él seguía religiosamente. Sin embargo, yo estaba seguro de que mi demostración no era ni maś ni menos convincente que la del libro, cuyo espíritu seguía, a golpe de los sempiternos y tradicionales “se desliza tal figura con tal movimiento sobre tal otra”. Evidentemente quien me enseñaba no se sentía capaz de juzgar por sí mismo (aquí, la validez de un razonamiento). Necesitaba referirse a una autoridad, la del libro en este caso.

Carta d'Alexander Grothendieck

Carta d’Alexander Grothendieck de 3 de gener de 2010, en la qual expressava el seu desig que la seva obra no es reedités.

L’any 1966 li van concedir la Medalla Fields, a causa dels seus avenços fonamentals en Geometria algebraica i la introducció de la idea de la k-teoria. La va rebutjar, negant-se a viatjar a Moscou en protesta per la persecució dels dissidents polítics en mans del règim soviètic. A mitjans dels anys 80 es va anar apartant poc a poc del món acadèmic i va fixar la seva residència a Laserre, una petita localitat del Pirineu francès. L’any 1988 es va jubilar definitivament i la Reial Acadèmia Sueca de les Ciències li va atorgar el Premi Crafoord, conjuntament amb el seu deixeble Pierre Deligne, però també el va rebutjar. El 2010 ve demanar, de forma explícita i per carta, que no es difonguessin ni es reeditessin les seves obres.

Una obra ingent

Alexander Grothendieck va impulsar i aconseguir unificar l’Aritmètica, la Topologia algebraica i la Geometria, branques fonamentals de les Matemàtiques. La seva aportació monumental en els tres camps, el situen com una de les figures més rellevants del pensament matemàtic del segle XX. Va conceptualitzar els grans problemes de les matemàtiques, entre ells alguns dels Problemes del Mil·leni i el darrer teorema de Fermat. El seu mètode va aportar principis matemàtics generals que van permetre enfocar millor, i sovint resoldre, els problemes.

A banda dels seus inicis brillants, en emprendre el doctorat sota la supervisió de Laurent Schwarz, segurament la seva època més fecunda és la de l’IHES, envoltat de la flor i nata matemàtica del moment. És llavors que es van iniciar els Seminaris de Geometria Algebraica —dels quals se’n van publicar 7 volums— i la redacció dels Elements de Geometria Algebraica, finalment inacabat en publicar-se només 4 dels 12 llibres previstos.

Les idees d’Alexander Grothendieck, per dir-ho així, han penetrat en l’inconscient dels matemàtics.

Pierre Deligne

Els darrers anys de la seva vida, i allunyat del tot de la comunitat científica, Grothendieck va escriure una gran quantitat de textos diversos, pensaments no matemàtics que feia arribar a les persones que li eren més properes. Destaca especialment una mena d’autobiografia, Récoltes et Semailles —traduïda al castellà com a Cosechas y siembras— i La Clef des Songes, en què relata el descobriment de Déu.

Més informació

Sobre la seva obra


Deixa un comentari

El 25 de desembre s’estrenarà l’esperada pel·lícula sobre Alan Turing

The imitation gameDesprés d’un llarg periple d’exhibició en diversos festivals i un reguitzell de guardons, finalment s’estrenarà —el 21 de novembre al Regne Unit i als EUA i el 25 de desembre a l’Estat espanyol— The Imitation game, l’esperada pe·lícula sobre Alan Turing.

El film, protagonitzat per Benedict Cumberbatch —molt conegut popularment per haver encarnat el paper de Sherlock Holmes en la darrera adaptació televisiva—, compta amb altres actors de renom: Keira Knightley —en el paper de Joan Clarke, criptoanalista de Bletchley Park—, Matthew Goode —interpretant Hugh Alexander, criptoanalista i més tard director de la divisió de criptoanàlisi de la Seu Central de Comunicacions del govern britànic— o Charles Dance, que dóna vida al Comandant Alastair Denniston, criptoanalista i primer responsable de la Government Code and Cypher School.

El guió, basat en la biografia publicada per Andrew Hodges a principis dels 80, Alan Turing : the enigma, és obra de Graham Moore i encapçalava la Black List (pdf) de Hollywood dels millors guions sense produir de l’any 2011. L’octubre d’aquell mateix any la Warner Bros en va adquirir els drets i en va encarregar la direcció a Morten Tyldum.

«That’s the tragedy of this man’s extraordinary life: his achievements and his heroism and his criminal prosecution are not well known. He should be on the front cover of text books.»

Benedict Cumberbatch

Breaking the code

Aquesta no és la primera adaptació cinematogràfica de la vida de Turing. L’any 1996, la BBC britànica va produir Breaking the code, un telefilm, dirigit per Herbert Wise i protagonitzat per Derek JacobiJo, Claudi—, que es va estrenar l’any següent al Regne Unit. La pel·lícula es basava en una producció teatral prèvia, estrenada al West End de Londres el 1986 i posteriorment a Broadway l’any següent. La funció, escrita per Hugh Whitemore, comptava també amb Derek Jacobi en el paper d’Alan Turing.

El telefilm es pot veure íntegrament a YouTube, també subtitulat en castellà.

Qui era Alan Turing?

Alan Mathison Turing, matemàtic, criptògraf i pare de la informàtica moderna, va néixer a Londres l’any 1912. Malgrat una curta i dissortada vida, les seves aportacions en els camps de la informàtica teòrica i la intel·ligència artificial són universalment reconegudes i cada dia més valorades. Durant la Segona Guerra Mundial va treballar a Blechtley Park, el centre de criptografia britànic, analitzant i desxifrant les transmissions codificades de l’exèrcit alemany. Va aconseguir trencar el codi que generava la màquina criptogràfica Enigma, cosa que hauria precipitat el final de la guerra en decantar el desenvolupament de la Batalla de l’Atlàntic.

L’any 1952 va ser processat a causa de la seva homosexualitat —tipificada com a delicte al codi penal vigent aleshores— i acusat «d’indecència greu» i «perversió sexual», els mateixos càrrecs que s’havien imputat 50 anys abans a Oscar Wilde. Per evitar la presó es va sotmetre a la castració química amb injeccions d’estrògens, a causa de les quals va patir nombrosos efectes secundaris. Al mateix temps va perdre el càrrec de consultor criptogràfic del govern. Finalment, el 8 de juny de 1954, van trobar el seu cos sense vida. L’autòpsia va determinar que la causa de la mort havia estat enverinament per cianur, i va concloure que Turing s’havia suïcidat.

Tràiler oficial de The Imitation Game

Més informació

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 393 other followers