Blog de la Biblioteca de Matemàtiques i Informàtica

Novetats del fons: «Las mil caras de Anonymous»

Deixa un comentari

Las mil caras de AnonyomusAcaba d’arribar a la biblioteca el darrer llibre de Gabriella Coleman, Las mil caras de Anonymous : hackers, activistas, espías y bromistas.

Gabriella Coleman, antropòloga social criada a Puerto Rico, de mare veneçolana i pare nord-americà, ha centrat la seva tasca investigadora en la cultura hacker, el moviment del programari lliure i l’activisme digital. Considerada una de les màximes autoritats quant al coneixement profund d’Anonymous, és responsable de la càtedra Wolfe en Alfabetització Científica i Tecnològica de la Universitat McGill (Quebec), enfocada en l’estudi de la relació entre el món del hacking i la política, amb especial èmfasi en les implicacions sociopolítiques del moviment del programari lliure i el ciberactivisme.

Las mil caras de Anonymous : hackers, activistas, espías y bromistas és el seu segon llibre. L’edició original en anglès —Hacker, Hoaxer, Whistleblower, Spy: The Many Faces of Anonymous (Verso, 2014)— va esdevenir un èxit de públic i de crítica. Va guanyar el premi Diana Forsythe 2015 de l’American Anthropological Association.

Del lulz a l’activisme

Coleman ha dedicat 5 anys a investigar el fenomen Anonymous des de dins, mitjançant una immersió profunda i exhaustiva als canals d’IRC on es reunien anònimament una bona colla de membres d’aquest col·lectiu heterogeni. L’antropòloga va passar una mitjana de 5 hores diàries observant les converses i interactuant amb molts anons actius i rellevants, no sense patir el risc en algun moment que l’expulsessin davant del dubte sobre qui era i què feia allà. Testimoni privilegiat, relata amb tot detall la transformació d’una col·lectiu de trols, de bromistes passats de rosca empesos sempre pel lulz, que es reunien al tauló d’imatges /b/ de 4chan, fins a convertir-se en una hidra temible d’activistes digitals amb motivacions polítiques i disposats sempre a defensar la transparència i la llibertat d’expressió, o qualsevol altra causa que els semblés justa i necessària, sovint amb mètodes il·legals.

La primera gran víctima del col·lectiu va ser l’Església de la Cienciologia. La operació Chanology (2008) es va desencadenar l’any 2008 com a resposta a l’intent de l’organització de retirar de YouTube un vídeo promocional —d’ús intern i que algun exmembre havia penjat— en què apareixia Tom Cruise. L’intent de censura va provocar una allau de reaccions amb la idea «d’expulsar l’església d’internet». Mitjançant atacs DDoS van inutilitzar els seus servidors, a banda de col·lapsar les línies telefòniques i enviar massivament faxos completament negres. La repercussió i l’arribada de nous col·laboradors va derivar la operació cap a mètodes legals i les protestes al carrer.

En lugar de dedicar meses a organizar actos pequeños y bien elaborados, Anonymous experimentó con el arte de convertir la ira en tiempo real en una rebelión salvaje, imprevisible y permanente.

Després de Chanology vindrien la Operació Payback (2010), els atacs a PayPal, Visa i MasterCard, quan aquestes plataformes van tallar les contribucions de la gent al finançament de WikiLeaks; o el suport al poble de Tunísia contra el règim dictatorial de Ben Alí, que s’estendira més endavant a molts països de l’Orient Mitjà i el Magreb, esdevenint el que s’ha anomenat la Primavera àrab. Des de 2008 fins a l’actualitat han estat molts i diversos els objectius d’Anonymous, que a la vegada han produït detencions d’activistes arreu del món. Paradoxalment, l’any 2012 la revista Time va considerar Anonymous una de les 100 persones més influents del món.

Ni un rusc immens ni activistes solitaris

Sense cares visibles, sense liderats  de cap mena ni estratègies preconcebudes, allò que fa més temible Anonymous és la imprevisibilitat i l’audàcia de les seves accions; la capacitat de mutar, de reinventar-se una vegada i una altra per apuntar a objectius que no s’han determinat prèviament.

Les seves operacions no són dissenyades per una cúpula —d’altra banda inexistent—, ni executades per un exèrcit obedient d’activistes, sinó que més aviat treballen en petites comunitats, més o menys coordinades, dedicades a objectius concrets, amb total autonomia respecte a la resta i sense la obligació de rendir comptes. El debat i la discrepància, sovint encesa, aflora en cada nova proposta, fins al punt de produir-se escissions —LulzSec.

Atac de denegació de servei o DDoS

Diagrama d’un atac de denegació de servei. Imatge de Nasanbuyn, sota llicència CC-BY-SA.

Un dels punts de controvèrsia és l’ús del DDoS com a mètode de protesta. No són pocs els anons que el consideren il·legítim perquè inutilitzar els servidors equival a silenciar l’adversari, privant-lo de la lliure expressió que defensen. Les filtracions de dades personals —doxing—, l’exposició pública de dades sensibles tampoc generen unanimitat. Arran d’aquestes discrepàncies sovint sorgeixen petites comunitats, reunides per afinitats o per objectius, que no toleren l’afany de protagonisme —namefagging— perquè trenca dos dels principis d’Anonymous: anonimat i igualtat. La feina és col·lectiva i la identificació d’un individu pot posar tota la resta en perill.

S’han donat casos sonats d’activistes expulsats per una excessiva identificació amb determinades accions. És el cas de Snapple, entrevistat per Ian Shapira, periodista del Washigton Post el gener de 2011. Quan es va publicar l’article es va desencadenar un enorme malestar entre els anons per la gran quantitat de detalls que Snapple havia explicat al periodista, detalls sobre la seva vida —lloc de residència, família, professió dels pares— que fàcilment podien conduir la policia o l’FBI a localitzar-lo. Un altre exemple és el de Barrett Brown, un periodista que col·laborava amb Anoymous en tasques comunicatives, a qui molts mitjans arribarien a identificar com a portaveu “oficial” arran de la operació HBGary.

Anonymous había sido una experiencia emocionante para mi por una razón específica: era el movimiento comunitario problemático más grande y popular que internet había formulado hasta entonces.

Dels bits al carrer

L’obra de Coleman, profusament documentada, gestada des de les entranyes dels canals on tot es coïa, aporta molts elements al debat sobre la naturalesa d’Anonymous i sobre les noves protestes sorgides en l’era de la interconnexió a través de les xarxes. El cas de Julian Assange amb WikiLeaks, les filtracions de Chelsea Manning o d’Edward Snowden, són expressions d’un mateix fenomen en què l’escenari, planetari, abasta el món físic i el digital interrelacionant-los contínuament. Davant de l’afany de governs i corporacions de controlar internet i tot el que genera; davant de prohibicions, restriccions, abusos o accions il·legals, usuaris anònims de la xarxa reaccionen organitzant-se en petits escamots per atacar, sovint amb mètodes il·legals, els objectius que s’han fixat. En el món físic, i a peu de carrer, Anonymous també ha protagonitzat, encoratjat o donat suport a diverses protestes. Es van fer visibles per primera vegada manifestant-se contra l’Església de la Cienciologia, però també eren presents durant les revoltes de la Primavera àrab, a Occupy Wall Strteet o al 15M.

<h>: y cuando vi a esos políticos polacos
<h>: con las máscaras puestas
<biella>: sí, irreal
<h>: me di cuenta de que nosotros, un montón [de] locos variopintos hemos entrado de hecho en la conciencia[ción] del mundo.

La paradoxa de l’anonimat

Anonymous_emblem

Imatge de Kephir, sota domini públic, extreta de la Wikipedia en anglès

El tret més característic d’Anonymous, allò que fins i tot dóna nom al fenomen, és justament l’anonimat. Darrera de la màscara de Guy Fawkes s’hi podria amagar qualsevol de nosaltres. La figura sense cap que mostra el seu emblema suggereix alhora l’absència de cúpula i l’absència de rostre. Els seus integrants actuen a la xarxa sota un o diversos pseudònims, però s’organitzen en xats públics —més o menys restringits— i publiciten les seves campanyes. Redacten comunicats de premsa, editen vídeos impactants i dediquen grans esforços a fer arribar als mitjans i al públic les seves accions. Mantenen contactes freqüents amb activistes i periodistes per assegurar l’impacte de la seva activitat. L’estratègia comunicativa necessita mesures per garantir la seguretat dels seus integrants i que puguin desenvolupar les operacions, però alhora fa imprescindible la visibilitat que els comunicats, els vídeos i la cobertura dels mitjans garanteixen.

El emmascaramiento, considerado a menudo solo en términos negativos —como una forma de rehuir u ocultar la responsabilidad— puede permitir también una ética de la interacción y de estar-en-el-mundo positiva y constructiva que contrarreste los intereses estatales, corporativos y coloniales. De hecho, este derecho encarna una serie de negativas desafiantes basadas en principios; la negativa a permitir que el Estado vigile a sus ciudadanos; la negativa a permitir que las corporaciones conviertan las comunicaciones personales en un beneficio económico o manipulen sus deseos personales; la negativa a aprovecharse de la mano de obra del otro; la negativa, en esencia, a impedir que una idea fecunda —que somos, que podemos er anónimos— se marchite.

Trobareu el llibre a Novetats fins a finals de mes.

Més informació

Actualització (12/01/2017)!

Arpa Editores va posar ahir el llibre en descàrrega lliure

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s