Reproduïm l’entrevista que la revista La Universitat va fer a Josep Pla i Carrera, a dia d’avui professor emèrit de la Universitat de Barcelona (UB), quan acabava de guanyar el primer Premi de Literatura Científica, l’any 1998.

• La Universitat, núm. 5, 1998. Pp. 21-22.
• Pla i Carrera, Josep. Damunt les espatlles dels gegants. Barcelona : La Magrana, 1998.

Josep Pla: “Hi ha una pèssima divulgació de la ciència”

Josep Pla i Carrera (Sant Feliu de Guíxols, 1942) és professor de Lògica Matemàtica i d’Història de la Matemàtica a la UB des de 1969. Ha fet la primera incursió en el món de la ficció literària amb Damunt les espatlles dels gegants (La Magrana), novel·la que va rebre el mes de juny el primer premi de literatura científica atorgat per la Fundació Catalana per la Recerca i Edicions la Magrana. Ha manifestat molt d’interès per la història de la matemàtica, i per la seva docència i divulgació. Dins els càrrecs que ha ocupat a la universitat hi ha el de degà de la Facultat de Matemàtiques del 1989 al 1992. Entre els seus llibres figuren Matemàtica general (Orbis, 1989) o Lliçons de lògica (PPU, 1991). També acaba d’enllestir una Panoràmica del sistema decimal posicional des dels orígens indis a l’aritmètica de Santcliment, que s’ha de publicar properament.

Com va néixer la decisió de fer una novel·la des d’una disciplina que sembla tan allunyada de la literatura com la matemàtica?

Vaig pensar a fer la novel·la quan va publicar-se El virus de la glòria, amb el qual el professor de Bioquímica i Biologia Molecular de la UB Marià Alemany va guanyar l’antic premi de novel·la científica. També m’hi va ajudar el fet que en un programa de Joaquim Maria Puyal, quan jo era degà de la Facultat de Matemàtiques, va sortir un personatge que va dir que la desgràcia de la seva vida havien estat les matemàtiques. Com a degà, em vaig sentir molest i vaig fer un dossier sobre un programa possible que parlaria de la matemàtica actual. Aleshores vaig pensar que algun dia faria un text on es veiés que es pot parlar de matemàtiques sense esgarrifar-se, que els matemàtics són persones i la matemàtica una part de la cultura.
Al moment de fer-la, vaig estructurar la novel·la com un teorema. La vaig escriure en tres estius a més de les estones perdudes. El primer estiu em vaig inventar la carcassa. De seguida vaig saber de què volia parlar i com ho muntaria. El segon estiu em vaig dedicar a informar-me, perquè no sabia res de França, no sabia res de l’època d’Évariste Galoi. I el tercer estiu la vaig escriure.
En un teorema matemàtic primer has de tenir una mica d’intuïció o d’idea d’allò que busques. En un segon moment has de mirar de trobar la demostració, o bé el contraexemple, i així ho vas bastint. En la novel·la també vaig pensar primer en l’estructura. El bastiment el vaig fer després.

Els dos protagonistes de la novel·la són un vell professor de matemàtiques d’una universitat que sembla l’actual UB i una figura històrica: el matemàtic i revolucionari del segle XIX Évariste Galois. Què l’atreia d’aquestes figures i dels seus moments històrics, per exemple les revoltes antifranquistes que havia viscut el professor de jove?

Jo volia fer una contraposició entre la grisor que es dóna a la docència, grisor de la qual estic en contra, i en canvi la brillantor que es dóna a la recerca. Això m’obligava a plantejar-me un home gris, gran, amb una vida on hauria pogut tenir moltes oportunitats perquè li han passat coses, però no ha acabat d’involucrar-s’hi i ha preferit anar fent la viu-viu. Ell necessita un moment històric apassionat i en aquest context és un romàntic. Sembla que els científics no puguem ser romàntics, no puguem ser apassionats. L’Évariste Galois m’anava perfecte per fer la contraposició, per la seva edat, per la seva condició de geni que, en canvi, quan s’havia dedicat a l’ensenyament havia estat un desastre. També m’anava bé per defensar la llibertat, la llibertat individual sobretot, i el dret a la diferència. Tant el vell professor com Galois reivindiquen en el fons el dret a ser diferents.
Jo volia parlar de la revolta estudiantil, perquè volia parlar del dret a la llibertat i a la llibertat a les minories. S’ha de continuar lluitant per una llengua minoritària com el català, que no queda clar que hagi de tenir els mateixos drets que les altres. Aquell moment de l’antifranquisme em permetia veure la força que un moviment polític pot tenir enfront de reivindicacions més individualitzades. Aquella època m’anava molt bé per dir algunes coses que no volia dir descaradament.

Vostè s’ha preocupat sempre per la divulgació. Què pot aportar al públic en general la matemàtica, com a cultura o com a forma de pensar?

La matemàtica és una part idèntica del desenvolupament del pensament humà com qualsevol altra activitat. En alguns moments fins i tot la matemàtica l’han feta filòsofs o deixebles directes de filòsofs. Per tant, és una part del pensament humà
que no veig per què ha d’estar separada de les altres. Hi ha una pèssima divulgació de la ciència, i aquí faig una crítica als mitjans de comunicació. D’altra banda, si a mi m’haguessin fet pintar cinc hores al dia o assajar amb un piano i llegir partitures cinc hores a la setmana, potser no hauria trepitjat mai el Liceu o el Palau de la Música. Però amb la música i la pintura no ens han torturat mai, no t’hi involucres. El que passa amb la matemàtica i amb la llengua, que per mi són els dos grans pilars, és que has de fer les teves anàlisis sintàctiques, les teves traduccions i, en matemàtiques, molts exercicis i moltes hores a la setmana.
La matemàtica té un rigor lògic i això és bo. Hi ha llenguatges amb bagatge lògic i la matemàtica el té. En aquest sentit és bona. Però s’ha d’anar amb compte, la matemàtica és fictícia, està muntada sobre idees. I en canvi, quan fas altres tipus de raonaments, els fas sobre realitats molt més complexes. Hi ha les enveges dels germans, l’odi del veí perquè creu que li has pres la terra…. Per això dic que jo no sóc novel·lista. És novel·lista aquell qui és capaç de teixir intrigues on no hi ha cap lligam lògic matemàtic, perquè la vida no és lògica matemàtica. En el cas de Galois es veu claríssim. Va ser un geni matemàtic i en canvi la seva vida és un desastre.

Posa molt d’èmfasi en els aspectes de l’ensenyament de les matemàtiques. Què en pensa de la docència que se’n fa a l’ensenyament secundari i el superior? Què busquen i què troben els alumnes que entren a la Facultat, també pel que fa a sortides laborals?

Jo amb això estic passat de moda, sóc de la Il·lustració. Tornaria a assignatures bàsiques i que fossin moltes menys. Crec que s’hauria de tornar a les assignatures dures, poques i no gaire elecció per part d’alumnes massa joves. Això té un problema. Tothom té dret al coneixement, però no tothom té les mateixes capacitats. Ara, crec que el camí que s’ha triat no és un bon  camí. S’hauria de filtrar molt de pressa perquè tothom trobés un camí més planer, del qual pogués treure el màxim partit. S’hauria de fer un ensenyament de coses bàsiques, fonamentals, i potenciar les diferències.
Pel que fa a la universitat, avui tot professor ha de fer docència i recerca. Penso que si només vol fer recerca, que només faci recerca, i viceversa. Ara bé, la docència hauria de ser seguida, controlada, i no només per les enquestes dels estudiants, sinó per l’èxit professional posterior que tinguin aquests estudiants i per moltes altres qüestions. Després hi ha una cosa que sé que és una utopia: aules lliures. Que l’alumne anés al professor que l’atrau. Hi ha hagut professors aquí que tots els hem anat a sentir: Valverde, Rubert de Ventós… També haurien de fer-se publicacions dignes i ben divulgades de les lliçons.
Crec que, inicialment, als que entren aquí els agraden les matemàtiques. Aquesta és una de les carreres en les quals s’entra per una certa passió, però hi ha una certa psicosi a identificar aprenentage amb sortides laborals. Aquí es ve a aprendre. Després ja veurem en què es treballa. D’altra banda, val a dir que Matemàtiques no té atur, no n’ha tingut mai. Té docència en l’àmbit mitjà i universitari. I no només a les facultats de matemàtiques sinó a altres centres: física, química, enginyeries, politècniques… Actualment hi ha la informàtica. Els matemàtics es col·loquen molt bé en qüestions informàtiques perquè tenen la capacitat d’aprendre, d’assimilar, de resoldre problemes.També hi ha el treball en l’àmbit de l’estadística. Un matemàtic és una mica una ampolla buida: te’l pots trobar fent estadísitiques, connectat amb la NASA o a les caixes d’estalvis

---

La Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), va fer una segona edició revisada de la novel·la l’any 2007. Conté dues addendes, una per a matemàtics i una altra per a estudiants, a banda d’un pròleg de l’autor, escrit específicament per a la segona edició.

• Pla i Carrera, Josep. Damunt les espatlles dels gegants. Barcelona : Universitat Politècnica de Catalunya, Facultat de Matemàtiques i Estadística, 2007.