Avui fa justament 56 anys que Ferran Sunyer i Balaguer defensava la tesi doctoral davant del tribunal presidit per Josep Maria Orts. Dipositada des d’aleshores a la Universitat de Barcelona, no ha estat fins ara que l’hem digitalitzat —amb el vist-i-plau de la Fundació Ferran Sunyer i Balaguer (FFSB), que és qui n’ostenta els drets— i l’hem dipositat a TDX per facilitar-ne la consulta.
Sobre la distribución de los valores de una función representada por una serie de Dirichlet lagunar
Qui era Ferran Sunyer?
Antoni Malet en va escriure una biografia, extensa i profusament documentada, que va editar l’IEC l’any 1995. La trobareu al catàleg, si la voleu llegir en paper o en pdf al web de la FFSB. Josep Pla i Carrera, a petició nostra, n’escrivia aquest breu apunt amb motiu del centenari, l’any 2012:
Ferran va néixer amb una atròfia gairebé total del sistema nerviós que el mantingué gairebé paralític del tot —fet que l’impossibilitava de poder escriure— i el condemnava, de per vida, a l’esclavatge de la cadira de rodes i d’un mitjà de transport, amb xofer, que pogués dur-los a tots dos i ajudar-lo a ell.
Ell mateix ho va escriure a A. J. Macintyre [carta de 31 de març de 1959]:
Com ja li vaig dir, pateixo d’una paràlisi que m’impedeix caminar i m’obliga a moure’m en una cadira de rodes, les dimensions de la qual, i el fet de ser plegable, em permeten de viatjar en cotxe (tren, etc.) així com fer servir els ascensors. No puc pujar tot sol una escala.
I tanmateix l’atròfia no li va afectar el cervell que es va mostrar molt ben moblat per comprendre la física i la matemàtica. Tenia una gran capacitat per elaborar els seus resultats sense recórrer a l’escriptura i una gran memòria de retenció que li permetia de dictar-los.
Però per aconseguir que, amb aquestes limitacions, els seus resultats matemàtics arribessin a algunes revistes de matemàtiques —en castellà, francès i anglès— calien dues coses. D’una banda, un ambient casolà adequat i tranquil que li permetés de minimitzar les dificultats inherents a la malaltia. Això ho aconseguí a un principal del carrer Àngel Guimerà, a Sarrià, gràcies a la dedicació de la mare, Àngela Balaguer i Masdevall —havia perdut l’espòs i pare de Ferran, Ricard Sunyer i Molinas, quan l’infant tenia dos anys.
D’altra banda una col·laboració incondicional i continuada d’algú prou dedicat i que es mantingués a l’ombra. La vida havia fet que, amb ell i la mare, hi visquessin dues cosines, Maria i Àngela Carbona i Balaguer, que van aconseguir que, malgrat les dificultats vitals, la vida de Ferran fos molt més planera del que hauria estat sense elles. I li va permetre de disposar d’amanuenses bondadoses i compromeses en l’obra professional de matemàtic.
En definitiva, vaig pensar que, en aquella època, primera meitat del segle XX, l’èxit matemàtic a Ferran li pertany, però no li hauria estat possible assolir-lo sense l’esforç d’altres familiars que van fer possible una certa normalitat dins l’anormalitat.
Josep Pla i Carrera. Presentació de l’exposició Centenari del naixement de Ferran Sunyer i Balaguer, 1912-2012
-curves and modularity
Blog de la Biblioteca de Matemàtiques i Informàtica 