Malgrat les circumstàncies, el CRAI continua treballant per a vosaltres. Si teniu propostes de compra de llibres, recordeu que ens les podeu fer arribar a través del formulari que trobareu al web.
No podem garantir-vos quan ens arribaran, però sí que ens podem comprometre a gestionar les sol·licituds i fer-les arribar als distribuïdors per poder rebre les comandes tan aviat com la situació es normalitzi.
Música: James Scott – Frog Legs Rag (1906, piano roll) – CC BY-NC-SA
Avui se celebra arreu del món el Dia mundial de la còpia de seguretat. No siguis innocent, fes el jurament:
Juro solemnement fer una còpia de seguretat dels meus documents importants i dels meus records més estimats cada 31 de març.
Dimarts 24 de març va morir a casa seva, a Barcelona, el Doctor Josep Vaquer i Timoner. Tenia 92 anys.
Llicenciat per la Universitat de Barcelona (UB) l’any 1954, va obtenir el premi extraordinari de llicenciatura. Sis anys després, al 1960, es va doctorar a la mateixa universitat amb la tesi Sobre la parte p-fundamental del grupo de Brauer, dirigida per Joan Augé Farreras. L’any següent va obtenir la Càtedra de Geometria mètrica i Geometria diferencial a la pròpia UB.
Especialista en àlgebra i geometria diferencial, va treballar al Seminari Matemàtic d’Hamburg —amb Ernest Witt— i a l’Institut Politècnic de Zuric. Va col·laborar amb Josep Teixidor i Batlle en la modernització metodològica de l’ensenyament de la matemàtica a l’Estat i va tenir un paper molt rellevant en l’organització de les Olimpíades Matemàtiques al llarg dels anys, ja fos buscant i elaborant problemes o exercint com a president del tribunal.
Va ser secretari de la revista Collectanea Mathematica i també degà de la Facultat de Matemàtiques de la UB de 1976 a 1978; president de la Societat Catalana de Matemàtiques (SCM) de 1991 a 1995 i membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), adscrit a la Secció de Ciències i Tecnologia, des de 1989.
A principis dels anys 60 hi havia pocs estudiants que es decantessin per estudiar matemàtiques. És per això que la Real Sociedad Matemática Española (RSME) es va empescar una mena de concurs amb l’objectiu d’estimular vocacions i omplir les aules. Organitzades en 12 districtes, els guanyadors de cada edició rebien una beca si emprenien els estudis de matemàtiques.
La RSME va encarregar al Doctor Francesc Sales, vicepresident aleshores de la societat, que organitzés l’olimpíada a Catalunya i aquest va demanar a Vaquer que li donés un cop de mà. Amb el temps, i d’una manera natural però extraoficial, seria la SCM qui organitzaria el certamen al Principat, fins que amb la presidència de Sebastià Xambó es va demanar que l’acord tàcit es posés per escrit, a la qual cosa la RSME no va s’hi va oposar.
Mentre els problemes dels altres no siguin també els teus problemes, el món no pot funcionar.
Josep Vaquer i Timoner
Vaquer va intentar descentralitzar tant com va poder la celebració de les proves. Malgrat que el districte el formaven Catalunya i Balears, els exàmens es feien sempre a Barcelona, amb la dificultat afegida que això tenia per a tots els participants que s’havien de desplaçar. Va aconseguir que a Girona, Lleida i Tarragona s’hi formés un tribunal, tot i que al final s’hi presentarien pocs candidats. Més tard va voler estendre encara més la presència de les proves al llarg del país —Manresa, Vic, Tortosa, Mallorca…—, però el projecte no va reeixir
Ja abans d’ocupar la càtedra l’any 1961, Vaquer estava convençut que calia renovar l’ensenyament de les matemàtiques, però no gosava fer-ho sol. Quan Teixidor, que era catedràtic, li va proposar d’emprendre junts aquella tasca, Vaquer no ho va dubtar. Van començar a introduir la matemàtica moderna amb la guia de Bourbaki i d’aquesta manera va néixer el Curso de matemáticas, conegut popularment com a «Teixidor-Vaquer», que esdevindria la porta d’entrada de molts estudiants a la llicenciatura.
En opinió de Vaquer, l’ensenyament universitari havia de tenir en compte els alumnes que esdevindrien catedràtics, però sense perdre de vista que la majoria no ho serien i que s’ocuparien d’una altra tasca, no menys important. Calia que la universitat se centrés en ensenyaments bàsics, que construís els fonaments per tal que els llicenciats en sortissin capacitats per aprendre el que els calgués durant la seva vida professional.
El meu pare em va preguntar en què consistia allò que, en aquella època, s’anomenava, amb molta naturalitat i superficialitat, «matemàtica moderna». Jo li vaig regalar un exemplar del text de Teixidor-Vaquer. Un vespre, després de sopar —ho recordo com si fos ara— ens vam posar a mirar-lo i comentar-lo una mica per sobre per veure quines qüestions tractava, i en aquell moment me’n vaig adonar.
Josep Pla i Carrera a Aproximació heurística, històrica, docent i personal al teorema fonamental de l’àlgebra
Altres mostres de condol a Twitter
