Dissabte 17 de setembre se celebrarà la tretzena edició del Dia de la Llibertat de Programari. De caràcter divulgatiu, el DLP pretén incidir en la necessitat i els avantatges d’usar programari lliure en tots els àmbits de la nostra activitat.
16:30 Ràdio per programari SDR. A càrrec de David Pinilla.
17:30. El programari lliure en la gestió de biblioteques. A càrrec de David Gasa.
18:30. Taller de disseny 3D amb Freecad. A càrrec de Paco Rivière.
19:30. Nous mètodes de distribució de programari a GNU/Linux. A càrrec d’Aleix Pol.
20:30. Taller de plaques Arduino Make It! A càrrec de Jordi Biefa.
Què és el Dia de la Llibertat de Programari?
El DLP és una celebració mundial del Programari Lliure i del Codi Font Obert (FOSS). L’objectiu és educar el públic de tot el món sobre els beneficis d’usar programari lliure d’alta qualitat en educació, a les administracions, a casa i als negocis -en definitiva, a tot arreu. L’organització sense ànim de lucre Digital Freedom Foundation coordina el DLP en l’àmbit global, proveeix suport, regals i un punt de col·laboració, però els equips de voluntaris per tot el món organitzen els esdeveniments locals del DLP incidint en les respectives comunitats.
Què és el programari lliure?
El programari lliure és aquell que garanteix als usuaris la llibertat d’executar-lo, copiar-lo, distribuir-lo, estudiar-lo, canviar-lo i millorar-lo. La seva essència rau en la llibertat, no en el preu ni en la possible gratuïtat. La confusió sobre aquesta qüestió ve d’una mala traducció. En anglès, el mot free fa referència tant a lliure com a gratuït, però aplicat al programari, cal pensar en el significat de “lliure” que trobem a “pensament lliure”, i no pas a “barra lliure”.
El programari és lliure quan compleix les quatre llibertats formulades per Richard Stallman a mitjan 80:
La llibertat d’executar el programa com es desitgi i per a qualsevol propòsit (llibertat 0).
La llibertat d’estudiar com funciona el programa i d’adaptar-lo a les pròpies necessitats (llibertat 1). El lliure accés al codi font és un requisit necessari per poder exercir aquesta llibertat.
La llibertat de distribuir còpies, de manera que es pugui ajudar els altres usuaris (llibertat 2).
La llibertat de millorar el programari i de publicar-ne les millores, de manera que tota la comunitat se’n beneficiï (llibertat 3). El lliure accés al codi font és un requisit necessari per poder exercir aquesta llibertat.
Mapa conceptual del programari lliure, obra de Trebol6, basat en la feina de René Mérou. Sota llicència cc-by-sa 3.0
Gabriella Coleman, antropòloga social criada a Puerto Rico, de mare veneçolana i pare nord-americà, ha centrat la seva tasca investigadora en la cultura hacker, el moviment del programari lliure i l’activisme digital. Considerada una de les màximes autoritats quant al coneixement profund d’Anonymous, és responsable de la càtedra Wolfe en Alfabetització Científica i Tecnològica de la Universitat McGill (Quebec), enfocada en l’estudi de la relació entre el món del hacking i la política, amb especial èmfasi en les implicacions sociopolítiques del moviment del programari lliure i el ciberactivisme.
Coleman ha dedicat 5 anys a investigar el fenomen Anonymous des de dins, mitjançant una immersió profunda i exhaustiva als canals d’IRC on es reunien anònimament una bona colla de membres d’aquest col·lectiu heterogeni. L’antropòloga va passar una mitjana de 5 hores diàries observant les converses i interactuant amb molts anons actius i rellevants, no sense patir el risc en algun moment que l’expulsessin davant del dubte sobre qui era i què feia allà. Testimoni privilegiat, relata amb tot detall la transformació d’una col·lectiu de trols, de bromistes passats de rosca empesos sempre pel lulz, que es reunien al tauló d’imatges /b/ de 4chan, fins a convertir-se en una hidra temible d’activistes digitals amb motivacions polítiques i disposats sempre a defensar la transparència i la llibertat d’expressió, o qualsevol altra causa que els semblés justa i necessària, sovint amb mètodes il·legals.
La primera gran víctima del col·lectiu va ser l’Església de la Cienciologia. La operació Chanology (2008) es va desencadenar l’any 2008 com a resposta a l’intent de l’organització de retirar de YouTube un vídeo promocional —d’ús intern i que algun exmembre havia penjat— en què apareixia Tom Cruise. L’intent de censura va provocar una allau de reaccions amb la idea «d’expulsar l’església d’internet». Mitjançant atacs DDoS van inutilitzar els seus servidors, a banda de col·lapsar les línies telefòniques i enviar massivament faxos completament negres. La repercussió i l’arribada de nous col·laboradors va derivar la operació cap a mètodes legals i les protestes al carrer.
En lugar de dedicar meses a organizar actos pequeños y bien elaborados, Anonymous experimentó con el arte de convertir la ira en tiempo real en una rebelión salvaje, imprevisible y permanente.
Després de Chanology vindrien la Operació Payback (2010), els atacs a PayPal, Visa i MasterCard, quan aquestes plataformes van tallar les contribucions de la gent al finançament de WikiLeaks; o el suport al poble de Tunísia contra el règim dictatorial de Ben Alí, que s’estendira més endavant a molts països de l’Orient Mitjà i el Magreb, esdevenint el que s’ha anomenat la Primavera àrab. Des de 2008 fins a l’actualitat han estat molts i diversos els objectius d’Anonymous, que a la vegada han produït detencions d’activistes arreu del món. Paradoxalment, l’any 2012 la revista Time va considerar Anonymous una de les 100 persones més influents del món.
Ni un rusc immens ni activistes solitaris
Sense cares visibles, sense liderats de cap mena ni estratègies preconcebudes, allò que fa més temible Anonymous és la imprevisibilitat i l’audàcia de les seves accions; la capacitat de mutar, de reinventar-se una vegada i una altra per apuntar a objectius que no s’han determinat prèviament.
Les seves operacions no són dissenyades per una cúpula —d’altra banda inexistent—, ni executades per un exèrcit obedient d’activistes, sinó que més aviat treballen en petites comunitats, més o menys coordinades, dedicades a objectius concrets, amb total autonomia respecte a la resta i sense la obligació de rendir comptes. El debat i la discrepància, sovint encesa, aflora en cada nova proposta, fins al punt de produir-se escissions —LulzSec.
Diagrama d’un atac de denegació de servei. Imatge de Nasanbuyn, sota llicència CC-BY-SA.
Un dels punts de controvèrsia és l’ús del DDoS com a mètode de protesta. No són pocs els anons que el consideren il·legítim perquè inutilitzar els servidors equival a silenciar l’adversari, privant-lo de la lliure expressió que defensen. Les filtracions de dades personals —doxing—, l’exposició pública de dades sensibles tampoc generen unanimitat. Arran d’aquestes discrepàncies sovint sorgeixen petites comunitats, reunides per afinitats o per objectius, que no toleren l’afany de protagonisme —namefagging— perquè trenca dos dels principis d’Anonymous: anonimat i igualtat. La feina és col·lectiva i la identificació d’un individu pot posar tota la resta en perill.
S’han donat casos sonats d’activistes expulsats per una excessiva identificació amb determinades accions. És el cas de Snapple, entrevistat per Ian Shapira, periodista del Washigton Post el gener de 2011. Quan es va publicar l’article es va desencadenar un enorme malestar entre els anons per la gran quantitat de detalls que Snapple havia explicat al periodista, detalls sobre la seva vida —lloc de residència, família, professió dels pares— que fàcilment podien conduir la policia o l’FBI a localitzar-lo. Un altre exemple és el de Barrett Brown, un periodista que col·laborava amb Anoymous en tasques comunicatives, a qui molts mitjans arribarien a identificar com a portaveu “oficial” arran de la operació HBGary.
Anonymous había sido una experiencia emocionante para mi por una razón específica: era el movimiento comunitario problemático más grande y popular que internet había formulado hasta entonces.
Dels bits al carrer
L’obra de Coleman, profusament documentada, gestada des de les entranyes dels canals on tot es coïa, aporta molts elements al debat sobre la naturalesa d’Anonymous i sobre les noves protestes sorgides en l’era de la interconnexió a través de les xarxes. El cas de Julian Assange amb WikiLeaks, les filtracions de Chelsea Manning o d’Edward Snowden, són expressions d’un mateix fenomen en què l’escenari, planetari, abasta el món físic i el digital interrelacionant-los contínuament. Davant de l’afany de governs i corporacions de controlar internet i tot el que genera; davant de prohibicions, restriccions, abusos o accions il·legals, usuaris anònims de la xarxa reaccionen organitzant-se en petits escamots per atacar, sovint amb mètodes il·legals, els objectius que s’han fixat. En el món físic, i a peu de carrer, Anonymous també ha protagonitzat, encoratjat o donat suport a diverses protestes. Es van fer visibles per primera vegada manifestant-se contra l’Església de la Cienciologia, però també eren presents durant les revoltes de la Primavera àrab, a Occupy Wall Strteet o al 15M.
<h>: y cuando vi a esos políticos polacos
<h>: con las máscaras puestas
<biella>: sí, irreal
<h>: me di cuenta de que nosotros, un montón [de] locos variopintos hemos entrado de hecho en la conciencia[ción] del mundo.
La paradoxa de l’anonimat
Imatge de Kephir, sota domini públic, extreta de la Wikipedia en anglès
El tret més característic d’Anonymous, allò que fins i tot dóna nom al fenomen, és justament l’anonimat. Darrera de la màscara de Guy Fawkes s’hi podria amagar qualsevol de nosaltres. La figura sense cap que mostra el seu emblema suggereix alhora l’absència de cúpula i l’absència de rostre. Els seus integrants actuen a la xarxa sota un o diversos pseudònims, però s’organitzen en xats públics —més o menys restringits— i publiciten les seves campanyes. Redacten comunicats de premsa, editen vídeos impactants i dediquen grans esforços a fer arribar als mitjans i al públic les seves accions. Mantenen contactes freqüents amb activistes i periodistes per assegurar l’impacte de la seva activitat. L’estratègia comunicativa necessita mesures per garantir la seguretat dels seus integrants i que puguin desenvolupar les operacions, però alhora fa imprescindible la visibilitat que els comunicats, els vídeos i la cobertura dels mitjans garanteixen.
El emmascaramiento, considerado a menudo solo en términos negativos —como una forma de rehuir u ocultar la responsabilidad— puede permitir también una ética de la interacción y de estar-en-el-mundo positiva y constructiva que contrarreste los intereses estatales, corporativos y coloniales. De hecho, este derecho encarna una serie de negativas desafiantes basadas en principios; la negativa a permitir que el Estado vigile a sus ciudadanos; la negativa a permitir que las corporaciones conviertan las comunicaciones personales en un beneficio económico o manipulen sus deseos personales; la negativa a aprovecharse de la mano de obra del otro; la negativa, en esencia, a impedir que una idea fecunda —que somos, que podemos er anónimos— se marchite.
Trobareu el llibre a Novetats fins a finals de mes.
Avui, 30 de març, se celebra un any més el Dia de la Llibertat dels Documents (DLD) amb l’objectiu de donar a conèixer i promocionar els estàndards oberts, tot afavorint la llibertat d’accés a la informació i fent-nos més lliures, a nosaltres i als nostres documents.
Per entendre la importància i la gènesi del moviment, cal conèixer el context en el qual es va desenvolupar. Durant els anys 60 i 70, els sistemes informàtics es van començar a popularitzar en algunes universitats capdavanteres. Eren sistemes cars i complexos, destinats en exclusiva a usos científics. Sense interfície gràfica —que encara no existia—, calia una gran dosi d’enginy i entusiasme per programar aquelles màquines i obtenir-ne els resultat desitjats. A l’entorn dels centres de càlcul es van anar formant grups d’experts, que intercanviaven lliurement el programari que desenvolupaven, i que en distribuïen també el codi font, sota la premissa que qualsevol que pogués millorar-lo, tingués la llibertat de fer-ho i la voluntat de compartir-lo. L’ètica hacker, doncs, era la base sobre la qual se sustentava el treball col·laboratiu en aquells laboratoris pioners, una mica en la tradició de la recerca acadèmica.
Quan el 1971 vaig començar a treballar al Laboratori d’Intel∙ligència Artificial del Massachusetts Institute of Technology (MIT), vaig entrar a formar part d’una comunitat que compartia programari i que feia molts anys que funcionava. El fet de compartir programari no es limitava a la nostra comunitat en particular, ja que això es fa des que existeixen ordinadors, de la mateixa manera que el fet de compartir receptes és tan antic com l’activitat de cuinar. La diferència és que nosaltres compartíem més que la gran majoria.
A principis dels 80, però, el panorama va començar a canviar. La popularització de la microinformàtica i la davallada de preus dels sistemes van propiciar una demanda entre les empreses, que necessitaven programari. D’aquí el naixement de companyies que basaven el seu negoci en la programació i venda de programari, però trencant amb el model anterior: el seu programari era privatiu, no s’acompanyava amb el codi font i no se’n permetia ni la modificació ni la distribució.
Richard Stallman i el projecte GNU
Richard Stallman va viure tot aquest procés des del Laboratori d’Intel·ligència Artificial del MIT. La pressió que exercien les companyies privades de programari per imposar el seu model al laboratori va ser l’origen del Manifest GNU (març de 1985), en el qual Stallman explicava la seva intenció de crear de zero un sistema operatiu completament lliure, com a alternativa a UNIX.
L’octubre d’aquell mateix any naixia la Free Software Foundation, amb l’objectiu de promoure el programari lliure, desenvolupar el sistema operatiu GNU i vetllar pel compliment de les seves llicències —en especial la GNU.
Considero que la regla d’or requereix que, si m’agrada un programa, l’haig de compartir amb altres persones a qui també els agradi. Els venedors de programari volen dividir els usuaris i conquerir-los fent que cada usuari accepti no compartir el programari amb altres usuaris. Em nego a trencar la solidaritat amb els altres usuaris d’aquesta manera. No puc, en bona consciència, signar un contracte de no divulgació ni de llicència d’ús de programari. Durant uns anys vaig treballar des del Laboratori d’Intel∙ligència Artificial contra aquestes tendències i altres descortesies, però la situació es va fer insostenible: no podia continuar en una institució on jo duia a terme aquestes pràctiques contra la meva voluntat.
El programari lliure
El programari lliure és aquell que garanteix als usuaris la llibertat d’executar-lo, copiar-lo, distribuir-lo, estudiar-lo, canviar-lo i millorar-lo. La seva essència rau en la llibertat, no en el preu ni en la possible gratuïtat. La confusió sobre aquesta qüestió ve d’una mala traducció. En anglès, el mot free fa referència tant a lliure com a gratuït, però aplicat al programari, cal pensar en el significat de “lliure” que trobem a “pensament lliure”, i no pas a “barra lliure”.
El programari és lliure quan compleix les quatre llibertats formulades per Stallman a mitjan 80:
La llibertat d’executar el programa com es desitgi i per a qualsevol propòsit (llibertat 0).
La llibertat d’estudiar com funciona el programa i d’adaptar-lo a les pròpies necessitats (llibertat 1). El lliure accés al codi font és un requisit necessari per poder exercir aquesta llibertat.
La llibertat de distribuir còpies, de manera que es pugui ajudar els altres usuaris (llibertat 2).
La llibertat de millorar el programari i de publicar-ne les millores, de manera que tota la comunitat se’n beneficiï (llibertat 3). El lliure accés al codi font és un requisit necessari per poder exercir aquesta llibertat.
Mapa conceptual del programari lliure, obra de Trebol6, basat en la feina de René Mérou. Sota llicència cc-by-sa 3.0
El programari lliure avui dia
En aquests 30 anys, el moviment del programari lliure ha anat guanyant adeptes, lentament però de manera creixent. Els principals obstacle que ha d’afrontar són el desconeixement, la desídia, i els interessos de les empreses del sector, els tentacles de les quals arriben sovint més enllà del que seria desitjable. La idea que la qualitat del programari ha d’anar necessàriament associada a una llicència restrictiva de preu elevat, cada vegada va perdent més força. Tots plegats, sovint de manera inconscient, utilitzem programari lliure en la nostra vida quotidiana.
És cert que la presència dels sistemes operatius lliures a l’escriptori és encara molt minoritària, però la situació canvia radicalment quan ens fixem en els servidors o, encara més, ens els supercomputadors. La darrera estadística —novembre de 2014— del TOP500 mostra que el 97% dels 500 supercomputadors més potents del món funcionen amb alguna distribució GNU/Linux.
Que cada dia més usuaris utilitzin aplicacions com Firefox, LibreOffice, OpenOffice, GIMP o VLC per la seva qualitat i no per raons ideològiques, és un primer pas per entendre la importància que té la llibertat, també aplicada al programari.
Stallman, Richard. Programari lliure, societat lliure: recull d’articles de Richard M. Stallman [en línia]. Barcelona: Secretaria de Telecomunicacions i Societat de la Informació. Generalitat de Catalunya [consulta: 19 de març de 2015]. Disponible a: http://www.lafarga.cat/culturalliure/llibre/programari-lliure-societat-lliure/
Fotografia de Sage Ross, sota llicència CC-BY-SA 2.0
Divendres passat, 11 de gener, Aaron Swartz (1986-2013) es va suïcidar al seu apartament de Brooklyn. Programador precoç i activista digital, va participar significativament, durant la seva curta vida, en multitud de projectes: des de l’especificació RSS 1.0 a l’arquitectura de la Open Library, passant per la creació de Reddit o Demand Progress.
L’any 2010, amb el profund convenciment que el coneixement i la informació han de ser compartits lliurement en benefici de la societat, va descarregar de la xarxa del Massachusetts Institute of Technology (MIT) i mitjançant un script, més de 4 milions d’articles de JSTOR, amb la intenció de compartir-los a través de les xarxes P2P. Aquesta acció va comportar una imputació judicial per la qual s’enfrontava a una pena de 35 anys de presó.
L’entorn familiar considera que l’actuació de la Fiscalia, imputant càrrecs extremadament durs i peticions de sentència desproporcionades, hauria contribuït decisivament a la seva mort.
Tim Berners-Lee, reconegut com una de les figures decisives en la creació d’Internet, va escriure aquesta piulada en conèixer la notícia:
Aaron dead. World wanderers, we have lost a wise elder. Hackers for right, we are one down. Parents all, we have lost a child. Let us weep.
Una de les característiques del festival és la seva internacionalització gràcies al lema “COPIA ESTE FESTIVAL” (llicència Creative Commons “Atribució NoComercial Compartir Igual”) que permet que aquest es pugui descarregar, copiar i modificar per part d’associacions a qualsevol part del món.
En aquesta edició, BccN Creative Commons Film Festival compta amb l’estrena de Esperando el Tsunami de Vincent Moon i la projecció de No-Res de Xavier Artigas, primer documental amb llicència Creative Commons coproduït per TV3.
El festival també estrena una secció anomenada Music Talks, dedicada a la música, i que comptarà amb la presència de creadors com Lyona o Roberto Herreros i inclourà el concert a La2 de de…
Entre avui i el dia 30 d’octubre, Barcelona tornarà a ser la seu de la cultura lliure, en acollir la tercera edició del Free Culture Fòrum (FCF). Sota el lema Xarxes per a una R-evolució, el FCF se centra enguany en l’emergència de la consciència de xarxa global i la utilització massiva i estratègica que han fet els ciutadans d’arreu del món de les xarxes digitals.
El FCF partirà de la situació a l’Estat espanyol, del precedent que va significar la lluita de la opinió pública a favor d’Internet i en contra de la Llei Sinde, i del paper que les xarxes digitals han jugat en les mobilitzacions recents, per acabar construint una nova ètica mundial, basada en la cooperació entre iguals al marge del poder polític establert.
Al llarg dels tres dies que durarà el fòrum s’oferiran activitats diverses, entre les que destaca la celebració aquest vespre de la quarta edició dels oXcars. El FCF es podrà seguir en directe a través del web i també de Twiter i Identi.ca.
Dissabte 17 de setembre se celebrarà la tretzena edició del Dia de la Llibertat de Programari. De caràcter divulgatiu, el DLP pretén incidir en la necessitat i els avantatges d’usar programari lliure en tots els àmbits de la nostra activitat.
Mapa conceptual del programari lliure, obra de Trebol6, basat en la feina de René Mérou. Sota llicència cc-by-sa 3.0
Blog de la Biblioteca de Matemàtiques i Informàtica 
