Blog de la Biblioteca de Matemàtiques i Informàtica


1 comentari

300 anys de Leibniz: matemàtic, filòsof, bibliotecari

Barcelona pensa

Barcelona Pensa

Barcelona acull aquesta setmana la tercera edició del festival de filosofia Barcelona Pensa, promogut per la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona (UB), amb l’objectiu de difondre i apropar la filosofia a la ciutadania. El festival mira de convertir el discurs filosòfic en un bé comú i compartit, amb voluntat d’eliminar la frontera entre alta i baixa cultura, per fer del pensament teòric un element fonamental de la nostra experiència.

Des del dia 14 i fins el 19, s’ofereixen una trentena de propostes diferents distribuïdes per espais emblemàtics de la ciutat: de l’Ateneu Barcelonès al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), passant per l’Edifici Històric de la UB, l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), diverses llibreries —La Central, Altaïr, Calders, Gigamesh, Laie, NoLlegiu—, museus —Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), Museu Picasso— o les facultats de Filosofia i Medicina de la UB.

300 anys de Leibniz: matemàtic, filòsof, bibliotecari

 300 anys de Leibniz: matemàtic, filòsof, bibliotecariGottfried Wilhelm Leibniz va morir avui fa 300 anys, el 14 de novembre de 1716. Aprofitant l’efemèride, el Barcelona Pensa vol retre homenatge a l’home polifacètic que va deixar una empremta tan profunda en el pensament europeu. Leibniz, filòsof, científic, matemàtic, diplomàtic, jurista, bibliotecari i filòleg va excel·lir en totes disciplines en què va treballar.

En una iniciativa pionera, la Facultat de Biblioteconomia i Documentació, la Facultat de Filosofia i la Facultat de Matemàtiques i Informàtica, juntament amb el Centre de Recursos per a l’Aprenentage i la Investigació (CRAI) de la UB, us proposem un acostament a les diferents dimensions del seu pensament i de la seva figura.

Els diversos especialistes que participaran al col·loqui han redactat els textos de la guia de lectura, amb la intenció de reflectir la triple vessant que destaquem:

El significat de Leibniz, 300 anys després (Carlos Dorce, Facultat de Matemàtiques):

“Gottfried Wilhelm Leibniz (1646-1716) va ser, probablement, un dels últims genis universals. Sense cap tipus de dubte, les seves idees van contribuir a una de les èpoques més productives de la Humanitat, ja que el segle XVII va ser el context idoni d’evolució epistemològica i cultural on el panorama intel·lectual va desenvolupar-se d’una manera molt destacada.”

Leibniz, matemàtic (Josep Pla i Carrera, Facultat de Matemàtiques):

“Més enllà de les seves diferències i polèmica amb Newton, devem molt al geni matemàtic de Leibniz. És possible acostar-se avui amb un mínim de càrrega matemàtica a algunes de les novetats aportades per Leibniz a aquest camp: els nombres i les corbes transcendents, el teorema fonamental del càlcul i el naixement de les equacions diferencials.”

Leibniz, filòsof (Maria Ramon Cubells, Facultat de Lletres de la Universitat Rovira i Virgili):

El pensament de Leibniz és assimilador: intenta trobar la manera de conciliar la filosofia antiga i la moderna. Partint d’alguns problemes cartesians, vol superar el cartesianisme: la crítica a la noció de substància de Descartes i, sobretot, a la res extensa el portarà a la introducció de la noció de força (vis), que el conduirà a proposar una nova ciència, la dinàmica.

Leibniz, bibliotecari (Jesús Gascón, Facultat de Biblioteconomia i Documentació).

En un moment que no era habitual, concebé un sistema d’indexació dels continguts i encoratjà els editors i societats científiques perquè distribuïssin resums de les novetats anuals en els seus camps.

Sobre el conjunt de l’obra de Leibniz (Josep Montserrat, Facultat de Filosofia):

L’extensió de l’obra de Leibniz és immensa. La majoria són esborranys i només una part mínima va ser publicada. En vida, la Teodicea (1710) i articles a les Acta eruditorum o al Journal des Savants. Va enllestir, però mai va publicar els Nous assaigs sobre l’enteniment humà, que romangueren inèdits fins 1765.

300 anys de Leibniz

L’acte, gratuït però amb inscripció prèvia, se celebrarà dimecres 16 de novembre a les 12:00 a l’Aula Magna de l’Edifici Històric.

Més informació


Deixa un comentari

100 anys de matemàtiques a l’IEC

100 anys de matemàtiques a l'IECLa Secció de Ciències i Tecnologia de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) ha presentat, mitjançant un web, els resultats del projecte de recerca 100 anys de matemàtiques a l’IEC.

Einstein a l'estació de França

Comiat d’Albert Einstein a l’Estació de França de Barcelona. Font: Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Una mica d’història

Des de la creació de la Secció de Ciències i Tecnologia de l’IEC, l’any 1911, les matemàtiques hi han tingut un paper destacat. Esteve Terradas, un dels fundadors, era doctor en ciències exactes, i Eugeni d’Ors, escriptor i filòsof, hi tenia un clar interès. D’aquí naixia l’impuls que la disciplina va conèixer a principis de segle XX, culminat amb la creació del Centre d’Estudis Matemàtics (1933). Exponent clar d’aquella etapa és la visita d’Albert Einstein a Catalunya (1923), convidat justament per Terradas, en nom de la Mancomunitat de Catalunya.

La llarga postguerra i l’eterna dictadura van estroncar l’activitat de l’IEC, sobretot pel que fa a l’obra publicada. Malgrat tot, però, destacà de manera especial la contribució de Ferran Sunyer i Balaguer (1912-1967), a qui vam dedicar una exposició virtual amb motiu del seu centenari. No seria fins entrada la dècada dels 70 que l’IEC començaria a recuperar una certa normalitat, lligada als últims cops de cua de la dictadura franquista.

El 1984 es va crear el Centre de Recerca Matemàtica (CRM) i el 1986, la Societat Catalana de Matemàtiques (SCM) a partir de la Secció de Matemàtiques de la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques (SCCFQM). El 1983 s’havia creat la Fundació Ferran Sunyer i Balaguer (FFSB), que, el 1991, s’integrà a l’IEC. Aquesta tercera etapa es caracteritza per una plena professionalització de la recerca, amb una clara projecció internacional.

El projecte

100 anys de matemàtiques a l’Institut d’Estudis Catalans és un projecte endegat l’any 2012 amb la intenció de visibilitzar la tasca, les persones i les fites assolides en el camp de les matemàtiques durant aquests cent anys. Reuneix, en cinc bases de dades diferents, els documents provinents dels cinc fons documentals que s’han buidat: el de la Societat Catalana de Matemàtiques (SCM) i la seva antecessora, la Societat Catalana de Ciències Químiques, Físiques i Matemàtiques, el del Centre de Recerca Matemàtica (CRM), el de la Secció de Ciències i Tecnologia de l’IEC (abans Secció de Ciències i encara abans Institut de Ciències), el fons de la Fundació Ferran Sunyer Balaguer (FFSB) i el fons del Consell de Pedagogia de la Diputació de Barcelona. Atesa la diversitat i la diferent tipologia dels documents estudiats, no s’ha pogut dissenyar un catàleg unificat.

Seleccionant cada base de dades, s’accedeix a una breu ressenya històrica i a una descripció del contingut, a banda dels camps de cerca.

Cent anys de matemàtiques a l’Institut d’Estudis Catalans, 1911-2011

Apunts relacionats

Font: Projecte: «100 anys de matemàtiques a l’IEC»


1 comentari

Avui fa exactament 150 anys de la primera edició d’«Alice’s Adventures in Wonderland»

Avui, 26 de novembre de 2015, fa exactament 150 anys que l’editorial Macmillan publicava al Regne Unit la primera edició d’Alice’s Adventures in Wonderland. La novel·la, obra del matemàtic anglès Charles Lutwidge Dodgson i signada amb el pseudònim de Lewis Carroll, no va ser especialment ben rebuda per la crítica, més interessada en les il·lustracions de John Tenniel que en el relat en si. No seria fins a la publicació de la segona part —Through the Looking-Glass, and What Alice Found There (1871)— que el relat original es faria popular.

El mes de gener d’enguany vam redactar un apunt en aquest mateix blog sobre l’efemèride. El reproduïm a continuació per commemorar-la just el dia que s’escau:

Es compleixen 150 anys de la publicació d’«Alícia al país de les meravelles» (publicat originalment el 23/01/2015)

Portada de la primera edició (1865)

Portada de la primera edició (1865). Imatge de domini públic

Enguany s’escau el 150è aniversari de la publicació d’una de les obres més cèlebres de la literatura de l’absurd: Alice’s Adventures in Wonderland. Escrita pel matemàtic i sacerdot anglicà Charles Lutwidge Dodgson —sota el pseudònim de Lewis Carroll— s’ha considerat una de les obres fonamentals de la literatura infantil, malgrat els diversos nivells de lectura que admet i la dificultat que representa, per a un infant del nostre temps, entendre els jocs, matisos i acudits d’un llibre adreçat a lectors anglesos de l’època victoriana.

La primera traducció al català —Josep Carner, 1927— amb il·lustracions de Lola Anglada i publicada per Mentora, tenia per títol Alícia en terra de meravelles. La segona traducció, obra de Salvador Oliva (1996), es va publicar amb el títol Alícia al país de les meravelles a Empúries. Finalment, el 1990, Barcanova en va publicar una nova edició, traduïda per Víctor Compta, sota el títol Les aventures d’Alícia, que inclou Les aventures d’Alícia en terra de meravelles i A través del mirall i allò que Alícia va trobar a l’altra banda. Les dues últimes edicions conserven les il·lustracions originals.

L’origen de la novel·la

La novel·la es va gestar un dia d’estiu de 1862 quan Dodgson improvisava, durant un trajecte en barca amb les germanes Lorina, Alice i Edith Liddell, les aventures d’Alícia en un món màgic i imaginari. Sembla que Alice va quedar tan fascinada pel relat que va demanar-li una còpia transcrita, a la qual cosa ell va accedir. Dodgson li va lliurar el manuscrit de 90 pàgines i 37 il·lustracions el novembre de 1864. Animat pels seus amics, va decidir revisar-la, ampliar-la i publicar-la. Va eliminar referències personals i hi va afegir dos capítols. Les il·lustracions de la primera edició impresa (1865) es van encarregar a John Tenniel.

Dedicatòria de Hodgson a Alice

Molts anys després, Alice es va veure forçada a subhastar l’original, que va anar a parar a mans d’un col·leccionista nord-americà. Segons algunes fonts va retornar a Gran Bretanya el 1948 quan un grup de “benefactors nord-americans” en van fer donació a la British Library, en reconeixement al paper que van jugar els britànics durant la Segona Guerra Mundial. Altres informacions expliquen que va ser la Library of Congress qui, després d’aconseguir els fons necessaris per adquirir l’original en un altra subhasta, el va donar, en senyal de bona voluntat, al Museu Britànic.

Manuscrit original d'Alice's Adventures in Wonderland

Manuscrit original d’Alice’s Adventures in Wonderland, dipositat a la British Library i digitalitzat per a la consulta en línia

El 1871 es va publicar la segona part del relat, Through the Looking-Glass, and What Alice Found There, traduïda al català com a Alícia a través de l’espill (Amadeu Viana, Quaderns Crema, 1985) i posteriorment com A través del mirall i allò que Alícia va trobar a l’altra banda, integrada en la ja citada traducció de Víctor Compta per a Barcanova, que reunia les dues obres.

Alícia anotada

Des del punt de vista matemàtic, l’edició més interessant d’Alícia és sens dubte la de Martin Gardner (1914-2010), divulgador de la ciència, escriptor i destacat escèptic, popularment conegut pels seus articles sobre matemàtica recreativa.

L’any 1960 va publicar The Annotated Alice : Alice’s adventures in wonderland and Through the looking glass, una edició comentada, farcida d’aclariments filosòfics, lingüístics i científics, que reunia i interpretava els dos textos principals de Lewis Carroll, Alice’s Adventures in Wonderland (1865) i Through the Looking-Glass (1871), acompanyats de les il·lustracions originals de John Tenniel. L’any 1990 Gardner en va publicar una segona part, More annotated Alice (Random House) i el 1991 es va publicar The Complete Annotated Alice (Voyager, 1991), que actualitzava i combinava els dos anteriors. Finalment el 1999, Norton & Company en publicaria l’edició definitiva, amb el títol Annotated Alice: The Definitive Edition. L’obra original, traduïda per Francisco Torres Oliver, es va publicar en castellà a Akal l’any 1983.

L’edició anotada de Martin Gardner, amb tal profusió de notes explicatives, posa de manifest fins a quin punt molts aspectes de l’obra de Carroll escapen de la comprensió, no només dels infants actuals sinó de la majoria d’adults contemporanis.

En el caso de ALICIA nos enfrentamos con un tipo de disparate muy extraño y complicado, escrito para lectores británicos de otro siglo, y necesitamos saber muchísimas cosas que no están en el texto si queremos captar todo su sabor y su gracia. Peor aún: algunos chistes de Carrroll sólo podrían comprenderlos los residentes de Oxford; otros, más personales, las encantadoras hijas del decano Liddell nada más.

Si bé és molt discutible que Alícia al país de les meravelles es pugui considerar alegrement literatura infantil, és més que evident que Alícia anotada s’adreça específicament a adults interessats a copsar-ne tot l’abast.

Més informació:


Deixa un comentari

Celebrem el trentè aniversari del Manifest GNU

Ara fa 30 anys, elGNU, obra d'Aurelio A. Heckert, sota llicència cc-by-sa 2.0 març de l’any 1985, un jove hacker del Massachusetts Institute of Technology (MIT) va redactar el Manifest GNU, una declaració de principis que establia els fonaments d’un sistema operatiu lliure, compatible amb UNIX. El manifest marcaria, també, l’inici del moviment del programari lliure, del qual aquell jove inquiet, Richard Stallman, esdevindria la cara més visible, al capdavant de la Free Software Foundation.

L’ètica hacker

Per entendre la importància i la gènesi del moviment, cal conèixer el context en el qual es va desenvolupar. Durant els anys 60 i 70, els sistemes informàtics es van començar a popularitzar en algunes universitats capdavanteres. Eren sistemes cars i complexos, destinats en exclusiva a usos científics. Sense interfície gràfica —que encara no existia—, calia una gran dosi d’enginy i entusiasme per programar aquelles màquines i obtenir-ne els resultat desitjats. A l’entorn dels centres de càlcul es van anar formant grups d’experts, que intercanviaven lliurement el programari que desenvolupaven, i que en distribuïen també el codi font, sota la premissa que qualsevol que pogués millorar-lo, tingués la llibertat de fer-ho i la voluntat de compartir-lo. L’ètica hacker, doncs, era la base sobre la qual se sustentava el treball col·laboratiu en aquells laboratoris pioners, una mica en la tradició de la recerca acadèmica.

Quan el 1971 vaig començar a treballar al Laboratori d’Intel∙ligència Artificial del Massachusetts Institute of Technology (MIT), vaig entrar a formar part d’una comunitat que compartia programari i que feia molts anys que funcionava. El fet de compartir programari no es limitava a la nostra comunitat en particular, ja que això es fa des que existeixen ordinadors, de la mateixa manera que el fet de compartir receptes és tan antic com l’activitat de cuinar.  La diferència és que nosaltres compartíem més que la gran majoria.

A principis dels 80, però, el panorama va començar a canviar. La popularització de la microinformàtica i la davallada de preus dels sistemes van propiciar una demanda entre les empreses, que necessitaven programari. D’aquí el naixement de companyies que basaven el seu negoci en la programació i venda de programari, però trencant amb el model anterior: el seu programari era privatiu, no s’acompanyava amb el codi font i no se’n permetia ni la modificació ni la distribució.

Richard Stallman i el projecte GNU

Richard Stallman. Fotografia de friprog, sota llicència cc-by-sa 2.0

Richard Stallman va viure tot aquest procés des del Laboratori d’Intel·ligència Artificial del MIT. La pressió que exercien les companyies privades de programari per imposar el seu model al laboratori va ser l’origen del Manifest GNU (març de 1985), en el qual Stallman explicava la seva intenció de crear de zero un sistema operatiu completament lliure, com a alternativa a UNIX.

L’octubre d’aquell mateix any naixia la Free Software Foundation, amb l’objectiu de promoure el programari lliure, desenvolupar el sistema operatiu GNU i vetllar pel compliment de les seves llicències —en especial la GNU.

Considero que la regla d’or requereix que, si m’agrada un programa, l’haig de compartir amb altres persones a qui també els agradi. Els venedors de programari volen dividir els usuaris i conquerir­-los fent que cada usuari accepti no compartir el programari amb altres usuaris. Em nego a trencar la solidaritat amb els altres usuaris d’aquesta manera. No puc, en bona consciència, signar un contracte de no ­divulgació ni de llicència d’ús de programari. Durant uns anys vaig treballar des del Laboratori d’Intel∙ligència Artificial contra aquestes tendències i altres descortesies, però la situació es va fer insostenible: no podia continuar en una institució on jo duia a terme aquestes pràctiques contra la meva voluntat.

El programari lliure

El programari lliure és aquell que garanteix als usuaris la llibertat d’executar-lo, copiar-lo, distribuir-lo, estudiar-lo, canviar-lo i millorar-lo. La seva essència rau en la llibertat, no en el preu ni en la possible gratuïtat. La confusió sobre aquesta qüestió ve d’una mala traducció. En anglès, el mot free fa referència tant a lliure com a gratuït, però aplicat al programari, cal pensar en el significat de “lliure” que trobem a “pensament lliure”, i no pas a “barra lliure”.

El programari és lliure quan compleix les quatre llibertats formulades per Stallman a mitjan 80:

  • La llibertat d’executar el programa com es desitgi i per a qualsevol propòsit (llibertat 0).
  • La llibertat d’estudiar com funciona el programa i d’adaptar-lo a les pròpies necessitats (llibertat 1). El lliure accés al codi font és un requisit necessari per poder exercir aquesta llibertat.
  • La llibertat de distribuir còpies, de manera que es pugui ajudar els altres usuaris (llibertat 2).
  • La llibertat de millorar el programari i de publicar-ne les millores, de manera que tota la comunitat se’n beneficiï (llibertat 3). El lliure accés al codi font és un requisit necessari per poder exercir aquesta llibertat.
Mapa conceptual del programari lliure

Mapa conceptual del programari lliure, obra de Trebol6, basat en la feina de René Mérou. Sota llicència cc-by-sa 3.0

El programari lliure avui dia

En aquests 30 anys, el moviment del programari lliure ha anat guanyant adeptes, lentament però de manera creixent. Els principals obstacle que ha d’afrontar són el desconeixement, la desídia, i els interessos de les empreses del sector, els tentacles de les quals arriben sovint més enllà del que seria desitjable. La idea que la qualitat del programari ha d’anar necessàriament associada a una llicència restrictiva de preu elevat, cada vegada va perdent més força. Tots plegats, sovint de manera inconscient, utilitzem programari lliure en la nostra vida quotidiana.

És cert que la presència dels sistemes operatius lliures a l’escriptori és encara molt minoritària, però la situació canvia radicalment quan ens fixem en els servidors o, encara més, ens els supercomputadors. La darrera estadística —novembre de 2014— del TOP500 mostra que el 97% dels 500 supercomputadors més potents del món funcionen amb alguna distribució GNU/Linux.

Pel que fa a l’ús habitual de programari lliure sobre sistemes operatius privatius, es detecta una curiosa diferència entre els internautes que afirmen utilitzar-lo (20,60%) i els que realment l’utilitzen, sovint sense saber-ho (83,88%). Això es desprèn de les darreres estadístiques —2011—publicades pel Centro Nacional de Referencia de Aplicación de las TIC basadas en fuentes abiertas.

Que cada dia més usuaris utilitzin aplicacions com Firefox, LibreOffice, OpenOffice, GIMP o VLC per la seva qualitat i no per raons ideològiques, és un primer pas per entendre la importància que té la llibertat, també aplicada al programari.

Més informació