Blog de la Biblioteca de Matemàtiques i Informàtica


Deixa un comentari

Matemàtics catalans: Lauro Clariana Ricart

Matemàtics catalansMatemàtics catalans és el nom col·lectiu d’un projecte que iniciem enguany sobre alguns matemàtics catalans de totes les èpoques, reconeguts per les seves vessants professional, docent o investigadora. La iniciativa vol posar de relleu la tasca dels matemàtics relacionats amb la Universitat de Barcelona, per haver-ne estat alumnes, professors, o per haver exercit algun càrrec en l’estructura acadèmica.

Matemàtics catalans té l’objectiu de difondre els fons bibliogràfics de la UB i reconèixer la història i la trajectòria de la institució i de les persones que n’han format part. Per donar el màxim de visibilitat a la informació recollida —difícil d’aplegar des de fora de la UB—, el projecte contempla una exposició per a cada matemàtic seleccionat, que completarem amb la corresponent biografia a la Viquipèdia, ja sigui editant-la i ampliant-la o redactant-la de zero, com en aquest cas.

Lauro Clariana Ricart

Lauro Clariana Ricart (1842-1916))

Lauro Clariana, matemàtic i enginyer industrial especialitzat en mecànica, va començar a exercir la docència l’any 1861 fent substitucions en diverses càtedres. Just aquell mateix any es va matricular per primera vegada a la Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona. El 1869 va defensar la tesi doctoral —Discurso sobre la Teoría general del movimiento en las máquinas desarrollado por D. Lauro Clariana en el ejercicio del doctorado correspondiente a la sección de Ciencias Exactas— i l’any següent va ser nomenat catedràtic numerari de Matemàtiques a l’Instituto de Segunda Enseñanza de Tarragona. L’any 1881 va accedir a la càtedra de Cálculo Diferencial e Integral de la Facultat de Ciències de la UB. Des d’aquell moment i fins a la seva mort, va continuar exercint-hi la docència, compaginant-la amb les classes a l’Escola Industrial i la seva tasca com a acadèmic numerari a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (RACAB). Va morir l’11 d’octubre de 1916 a Barcelona.

La seva carrera docent es va perllongar fins al moment de la mort, havent sol·licitat en diverses ocasions al rector que li permetés continuar la docència, tot i haver superat l’edat màxima permesa. Amb una extensa obra publicada, va ser mereixedor de nombroses distincions (pdf) i ocupà diversos càrrecs en l’escalafó universitari.

Matemàtics catalans: Lauro Clariana (1842-1916)

Biografia a la Viquipèdia


Deixa un comentari

«Història de la matemàtica» de Josep Pla rep el premi Crítica Serra d’Or 2017

Serra d'OrJosep Pla i Carrera, professor emèrit de la Facultat de Matemàtiques i Informàtica ha estat guardonat amb el Premi Crítica Serra d’Or 2017 en la categoria de recerca (altres ciències) pels volums Història de la Matemàtica: Egipte i Mesopotàmia, i Història de la Matemàtica: Grècia I. Els guardons es van lliurar ahir en un acte a l’Espai Endesa amb la participació de l’abat de Montserrat —Josep Maria Soler— i el director de la revista Serra d’Or, Josep Massot.

La revista Serra d’Or atorga anualment els Premis Crítica Serra d’Or, unes distincions sense dotació econòmica que han assolit un gran prestigi i renom en l’àmbit cultural català. Instituïts el 1967, es concedeixen en les categories de literatura i assaig, recerca, teatre, i literatura infantil i juvenil.

El dia 28 de març es va presentar l’obra a la Facultat de Matemàtiques i Informàtica, amb un notable èxit d’assistència. El servei d’audiovisuals de la UB va enregistrar la presentació, que es pot veure a UBtv.

L’obra

Història de la matemàtica: resultats, textos i contextosLa Història de la matemàtica que proposa el Dr. Pla omple un buit pel que fa a la traducció de textos científics grecs en català. Selecciona i recull acuradament aquelles obres més significatives que han esdevingut clàssics del coneixement matemàtic i les contextualitza respecte al moment històric en què es van confegir i respecte al moment científic —per dir-ho d’alguna manera—, que les va veure néixer.

Extrapolant la premissa d’Isaac Newtonsi he vist més lluny que no pas els altres, és perquè m’he enfilat damunt les espatlles dels gegants—, seria difícil explicar la matemàtica grega si no ens remuntem abans a les primeres civilitzacions sorgides entre el Tigris i l’Èufrates —Mesopotàmia— o al voltant del Nil —Egipte—, afavorides per un desenvolupament de l’agricultura lligat al naixement de les ciutats i, alhora, a l’exigència d’una administració eficaç que requeria l’escriptura, la mesura del temps, el coneixement del calendari o la comptabilitat. D’aquí la necessitat d’un volum previ, que recull els testimonis matemàtics escrits en l’antiguitat més remota, i que floririen generosament en el període clàssic.

Un projecte sota el paraigua de l’IEC

Aquesta obra magna és el resultat del projecte que va proposar l’autor en la sol·licitud per al nomenament de professor emèrit a la UB, avalat per l’aleshores Departament de Probabilitat, Lògica i Estadística, i que es va iniciar l’1 de gener de 2013. Emmarcat en la Secció de Ciència i Tecnologia de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i sota la direcció de la Dra. Pilar Bayer, té per objectiu la redacció d’una història de la matemàtica grega en quatre volums —més un de preliminar— en català. Cada volum constarà de dues parts diferenciades: un corpus històric i la traducció de textos clàssics del període estudiat.

Dels dos volums publicats fins al moment, el primer —Història de la matemàtica. Egipte i Mesopotàmia : resultats, textos i contextos— és un compendi previ que abasta les primeres civilitzacions del creixent fèrtil, Mesopotàmia i Egipte. El segon volum, Història de la matemàtica. Grècia I (de Tales i Pitàgores a Plató i Aristòtil) : resultats, textos i contextos, parteix de l’època de Tales i Pitàgores (segle VI aC) fins arribar a Plató i Aristòtil (segle IV aC).

El tercer volum contindrà una adaptació anotada i comentada d’Els Elements d’Euclides. El quart volum cobrirà la matemàtica grega del segle III aC amb textos d’Euclides, Apol·loni, Arquímedes, Eratòstenes i Aristarc de Samos. El cinquè volum abastarà la resta de la matemàtica grega fins a la fi del segon període de l’Escola d’Alexandria, al segle IV dC, amb la mort d’Hipàtia. La part principal de les traduccions inclourà l’Aritmètica de Diofant.

L’autor

«Josep Pla de jove volia estudiar quelcom que fos racional i que es pogués ensenyar, i ara que ja ha arribat a la maduresa sap i sabem que ha aconseguit plenament allò que s’havia proposat.»

Eduard Recasens Gallart
Elogi del professor Josep Pla i Carrera

Josep Pla durant la presentació de l'obra el 28/03/2017

Josep Pla durant la presentació de l’obra, el 28/03/2017

Josep Pla i Carrera és  professor emèrit de la Facultat de Matemàtiques i Informàtica de la UB, especialista en lògica i en història de la matemàtica. És membre de la Reial Acadèmia de Doctors des de l’any 2003. El curs 2006-2007, amb motiu de la seva jubilació, la Facultat de Matemàtiques de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) el distingí amb el títol de Magister Honoris Causa.

Va iniciar la carrera docent el curs 1969-1970 a la UB i també va ser un dels primers professors de matemàtiques de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), que tot just naixia. El 17 d’octubre de 1975 va defensar la seva tesi doctoral —la primera de l’àmbit de matemàtiques escrita en català—, Contribució a l’estudi de les estructures algebraiques dels sistemes lògics deductius, que va obtenir la màxima qualificació.

Des de llavors ha dedicat tota la seva vida professional a la recerca i a la docència a la UB, exercint també diversos càrrecs acadèmics a la facultat. Entre els anys 1985 i 1989 va ser cap d’estudis; de 1989 a 1992 degà i de 1992 a 1994 vicedegà. Posteriorment va ser director del Departament de Probabilitat, Lògica i Estadística.

Fins a mitjan anys 80 va treballar en el camp de la lògica algebraica, però a partir de llavors va submergir-se en la història de la matemàtica, estudiant-la en profunditat i ensenyant-la als seus alumnes. Va impartir per primera vegada l’assignatura durant el curs 1984-1985. Ja no deixaria de fer-ho fins a la jubilació.

És autor de diverses obres i articles especialitzats i també ha publicat articles de divulgació adreçats a estudiants i professors de matemàtiques. És autor de la novel·la Damunt les espatlles dels gegants, sobre Évariste Galois, que li va valdre el Premi de Literatura Científica, atorgat per la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació (FCRI). L’any 1992, la seva obra Axiomes alternatius de la teoria de conjunts i llur influència en matemàtiques, va ser guardonada amb el Premi Ferran Sunyer i Balaguer de l’IEC. Dins de la seva obra destacaran sempre els  estudis crítics sobre les grans ments matemàtiques universals i les seves contribucions a la didàctica de la història de les matemàtiques en llengua catalana.

Més informació


1 comentari

Gran assistència a la presentació d’«Història de la matemàtica» del Dr. Pla

Dimecres 22 de març la Facultat de Matemàtiques i Informàtica de la Universitat de Barcelona (UB) va acollir, amb notable afluència de públic, la presentació de la darrera obra del professor emèrit de la Facultat Josep Pla i Carrera, Història de la matemàtica: resultats, textos i contextos. L’aula B5 va encabir amb prou feines les més de 130 persones congregades —entre alumnes, professors i visitants diversos— fins al punt d’haver d’improvisar una fila extra de cadires.

La presentació, que va esdevenir una lliçó magistral, es va centrar en l’explicació de tres problemes concrets, dels quals s’han trobat transcripcions —ja sigui en tauletes d’argila, papirs o documents d’altra naturalesa— i que apareixen en els dos volums publicats fins ara, convenientment contextualitzats i comentats.

Plimpton 322

Plimpton 322

Imatge de domini públic

Datada entre 1900 i 1600 aC i trobada a Larsa, aquesta tauleta babilònica, en escriptura cuneïforme, forma part actualment de la col·lecció Plimpton de la Universitat de Columbia. Atès que no hi ha correccions, hom considera que és una transcripció “en net” d’una anotació anterior.

Formada per una taula de 15 files i 4 columnes, i deteriorada per la part superior esquerra i esberlada pel mateix lateral, conté terns pitagòrics amb 5 errors remarcables, de càlcul o còpia. La darrera columna expressa el número de fila, mentre la segona i la tercera es corresponen amb un catet i la hipotenusa d’un triangle rectangle respectivament.

El Menó de Plató. La reminiscència segons Sòcrates

«Ningú no pot buscar el que no coneix perquè no sap què és el que ha de buscar.»

Per al segon exemple, el Dr. Pla va partir d’un diàleg platònic —el Menó—, que se centra en la naturalesa de la virtut: què és? es pot ensenyar? es pot adquirir amb la pràctica? Del diàleg entre Sòcrates i Menó es desprèn que la virtut no es pot ensenyar, però es pot abastar mitjançant la reminiscència: el renaixement continuat de l’ànima, plena de records, permetria que l’alumne trobi en ell mateix un saber que ni tan sols sabia que existís.

L’exemple del qual es va servir és un problema de caire geomètric que Sòcrates planteja a un esclau de la casa de Menó. Sòcrates demana a l’esclau que s’imagini un quadrat de dos peus de costat. Després li demana que divideixi cada costat per la meitat i observi quants quadrats d’un peu conté, a la qual cosa l’esclau respon: «quatre». Aleshores Sòcrates demana: quants quadrats d’un peu contindrà un quadrat doble d’aquest de quatre peus? L’esclau respon instintivament: «vuit». Amb successives preguntes, i esmenant els errors de l’esclau, Sòcrates acaba induint-lo a oferir una resposta correcta, que no sabia que sabia, cosa que demostraria la reminiscència i, en conseqüència, la immortalitat de l’ànima.

Plató: duplicació del quadrat i Teorema de Pitàgores

Imatge de Francisco Javier Blanco González, sota llicència CC-BY-SA 3.0

Per què no quadrem el cercle?

Papir de Rhind

Imatge de Paul James Cowie, sota domini públic

«Estudi complet i profund de tot el que existeix, penetració de tots els misteris […] de tots els secrets.»

Qudratura del cercle

El primer text on apareix una quadratura del cercle és el papir de Rhind. Datat pels volts de 1650 aC i escrit en hieràtic antic, disposem de la traducció jeroglífica de Chace. Va ser copiat per un escriba —Ahmés— l’any 33 del regnat d’Apepi (XV dinastia), d’un papir anterior, escrit durant el regnat d’Amenemhat III, de la dinastia XII.

Conté 87 problemes d’àlgebra, geometria i trigonometria. L’exemple triat és el problema 50: quina és la superfície d’un camp circular de 9 khets de diàmetre? L’algorisme que segueix l’escriba per resoldre’l és el següent: pren 1/9 del diàmetre. El romanent és 8. Multiplica 8 vegades 8 i el resultat és 64, que és l’àrea en setats.

Podeu veure l’enregistrament íntegre de la presentació, realitzat pel Servei d’Audiovisuals de la UB.

Vídeo de la presentació

Apunts relacionats


2 comentaris

Josep Pla presenta «Història de la matemàtica: resultats, textos i contextos»

Història de la matemàtica: resultats, textos i contextosDimecres 22 de març, a les 12:00 a l’aula B5 de la Facultat de Matemàtiques i Informàtica de la Universitat de Barcelona (UB), se celebrarà la presentació de la darrera obra del Dr. Josep Pla i Carrera, Història de la matemàtica: resultats, textos i contextos. La Facultat i el CRAI Biblioteca de Matemàtiques i Informàtica coorganitzen l’acte.

Una obra ingent destinada a omplir un buit

La Història de la matemàtica que proposa el Dr. Pla omple un buit pel que fa a la traducció de textos científics grecs en català. Selecciona i recull acuradament aquelles obres més significatives que han esdevingut clàssics del coneixement matemàtic i les contextualitza respecte al moment històric en què es van confegir i respecte al moment científic —per dir-ho d’alguna manera—, que les va veure néixer.

Extrapolant la premissa d’Isaac Newtonsi he vist més lluny que no pas els altres, és perquè m’he enfilat damunt les espatlles dels gegants—, seria difícil explicar la matemàtica grega si no ens remuntem abans a les primeres civilitzacions sorgides entre el Tigris i l’Èufrates —Mesopotàmia— o al voltant del Nil —Egipte—, afavorides per un desenvolupament de l’agricultura lligat al naixement de les ciutats i, alhora, a l’exigència d’una administració eficaç que requeria l’escriptura, la mesura del temps, el coneixement del calendari o la comptabilitat. D’aquí la necessitat d’un volum previ, que recull els testimonis matemàtics escrits en l’antiguitat més remota, i que floririen generosament en el període clàssic.

«Els qui em coneixen saben que, des de sempre, he estat un aferrissat defensor de la nostra llengua: el català. La raó és simple. Si no l’usem, de manera natural i tan àmplia com sigui possible a casa —als Països Catalans—, ningú no ho farà per nosaltres i, cada cop més, la llengua s’empobrirà de manera indiscutible i, a poc a poc, irreversible.

És per aquesta raó que m’ha semblat raonable —com a herència de la meva vida docent i de recerca— deixar una Història de la matemàtica en català, tan detallada com sigui capaç de fer-ho, en la qual es posin en relleu els resultats més notables que s’han assolit i els contextos en els quals això ha esdevingut, complementada amb textos font, traduïts al català, seguint la tradició anglosaxona dels source books.

És una tasca ambiciosa que m’ocuparà un grapat d’anys, però a la qual no vull renunciar i no ho vull fer perquè estic convençut del valor cultural —ja esmentat— que comporta una història de la matemàtica ben confegida. Però també pel valor que té com a eina i criteri docent. Ras i curt: tot docent d’una disciplina, científica o no —i, en particular, tot el qui ensenya matemàtica—, n’ha de conèixer el valor didàctic des de la història.»

Un projecte sota el paraigua de l’IEC

Aquesta obra magna és el resultat del projecte que va proposar l’autor en la sol·licitud per al nomenament de professor emèrit a la UB, avalat per l’aleshores Departament de Probabilitat, Lògica i Estadística, i que es va iniciar l’1 de gener de 2013. Emmarcat en la Secció de Ciència i Tecnologia de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i sota la direcció de la Dra. Pilar Bayer, té per objectiu la redacció d’una història de la matemàtica grega en quatre volums —més un de preliminar— en català. Cada volum constarà de dues parts diferenciades: un corpus històric i la traducció de textos clàssics del període estudiat.

Dels dos volums publicats fins al moment, el primer —Història de la matemàtica. Egipte i Mesopotàmia : resultats, textos i contextos— és un compendi previ que abasta les primeres civilitzacions del creixent fèrtil, Mesopotàmia i Egipte. El segon volum, Història de la matemàtica. Grècia I (de Tales i Pitàgores a Plató i Aristòtil) : resultats, textos i contextos, parteix de l’època de Tales i Pitàgores (segle VI aC) fins arribar a Plató i Aristòtil (segle IV aC).

El tercer volum contindrà una adaptació anotada i comentada d’Els Elements d’Euclides. El quart volum cobrirà la matemàtica grega del segle III aC amb textos d’Euclides, Apol·loni, Arquímedes, Eratòstenes i Aristarc de Samos. El cinquè volum abastarà la resta de la matemàtica grega fins a la fi del segon període de l’Escola d’Alexandria, al segle IV dC, amb la mort d’Hipàtia. La part principal de les traduccions inclourà l’Aritmètica de Diofant.

La lògica, la història, la docència i la recerca

Cartell de la presentació«Josep Pla de jove volia estudiar quelcom que fos racional i que es pogués ensenyar, i ara que ja ha arribat a la maduresa sap i sabem que ha aconseguit plenament allò que s’havia proposat.»

Eduard Recasens Gallart
Elogi del professor Josep Pla i Carrera

Josep Pla i Carrera és professor emèrit de la Facultat de Matemàtiques i Informàtica de la UB, especialista en lògica i en història de la matemàtica. És membre de la Reial Acadèmia de Doctors des de l’any 2003. El curs 2006-2007, amb motiu de la seva jubilació, la Facultat de Matemàtiques de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) el distingí amb el títol de Magister Honoris Causa.

Va iniciar la carrera docent el curs 1969-1970 a la UB i també va ser un dels primers professors de matemàtiques de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), que tot just naixia. El 17 d’octubre de 1975 va defensar la seva tesi doctoral —la primera de l’àmbit de matemàtiques escrita en català—, Contribució a l’estudi de les estructures algebraiques dels sistemes lògics deductius, que va obtenir la màxima qualificació.

Des de llavors ha dedicat tota la seva vida professional a la recerca i a la docència a la UB, exercint també diversos càrrecs acadèmics a la facultat. Entre els anys 1985 i 1989 va ser cap d’estudis; de 1989 a 1992 degà i de 1992 a 1994 vicedegà. Posteriorment va ser director del Departament de Probabilitat, Lògica i Estadística.

Fins a mitjan anys 80 va treballar en el camp de la lògica algebraica, però a partir de llavors va submergir-se en la història de la matemàtica, estudiant-la en profunditat i ensenyant-la als seus alumnes. Va impartir per primera vegada l’assignatura durant el curs 1984-1985. Ja no deixaria de fer-ho fins a la jubilació.

És autor de diverses obres i articles especialitzats i també ha publicat articles de divulgació adreçats a estudiants i professors de matemàtiques. És autor de la novel·la Damunt les espatlles dels gegants, sobre Évariste Galois, que li va valdre el Premi de Literatura Científica, atorgat per la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació (FCRI). L’any 1992, la seva obra Axiomes alternatius de la teoria de conjunts i llur influència en matemàtiques, va ser guardonada amb el Premi Ferran Sunyer i Balaguer de l’IEC. Dins de la seva obra destacaran sempre els  estudis crítics sobre les grans ments matemàtiques universals i les seves contribucions a la didàctica de la història de les matemàtiques en llengua catalana.

Més informació


1 comentari

300 anys de Leibniz: matemàtic, filòsof, bibliotecari

Barcelona pensa

Barcelona Pensa

Barcelona acull aquesta setmana la tercera edició del festival de filosofia Barcelona Pensa, promogut per la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona (UB), amb l’objectiu de difondre i apropar la filosofia a la ciutadania. El festival mira de convertir el discurs filosòfic en un bé comú i compartit, amb voluntat d’eliminar la frontera entre alta i baixa cultura, per fer del pensament teòric un element fonamental de la nostra experiència.

Des del dia 14 i fins el 19, s’ofereixen una trentena de propostes diferents distribuïdes per espais emblemàtics de la ciutat: de l’Ateneu Barcelonès al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), passant per l’Edifici Històric de la UB, l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), diverses llibreries —La Central, Altaïr, Calders, Gigamesh, Laie, NoLlegiu—, museus —Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), Museu Picasso— o les facultats de Filosofia i Medicina de la UB.

300 anys de Leibniz: matemàtic, filòsof, bibliotecari

 300 anys de Leibniz: matemàtic, filòsof, bibliotecariGottfried Wilhelm Leibniz va morir avui fa 300 anys, el 14 de novembre de 1716. Aprofitant l’efemèride, el Barcelona Pensa vol retre homenatge a l’home polifacètic que va deixar una empremta tan profunda en el pensament europeu. Leibniz, filòsof, científic, matemàtic, diplomàtic, jurista, bibliotecari i filòleg va excel·lir en totes disciplines en què va treballar.

En una iniciativa pionera, la Facultat de Biblioteconomia i Documentació, la Facultat de Filosofia i la Facultat de Matemàtiques i Informàtica, juntament amb el Centre de Recursos per a l’Aprenentage i la Investigació (CRAI) de la UB, us proposem un acostament a les diferents dimensions del seu pensament i de la seva figura.

Els diversos especialistes que participaran al col·loqui han redactat els textos de la guia de lectura, amb la intenció de reflectir la triple vessant que destaquem:

El significat de Leibniz, 300 anys després (Carlos Dorce, Facultat de Matemàtiques):

“Gottfried Wilhelm Leibniz (1646-1716) va ser, probablement, un dels últims genis universals. Sense cap tipus de dubte, les seves idees van contribuir a una de les èpoques més productives de la Humanitat, ja que el segle XVII va ser el context idoni d’evolució epistemològica i cultural on el panorama intel·lectual va desenvolupar-se d’una manera molt destacada.”

Leibniz, matemàtic (Josep Pla i Carrera, Facultat de Matemàtiques):

“Més enllà de les seves diferències i polèmica amb Newton, devem molt al geni matemàtic de Leibniz. És possible acostar-se avui amb un mínim de càrrega matemàtica a algunes de les novetats aportades per Leibniz a aquest camp: els nombres i les corbes transcendents, el teorema fonamental del càlcul i el naixement de les equacions diferencials.”

Leibniz, filòsof (Maria Ramon Cubells, Facultat de Lletres de la Universitat Rovira i Virgili):

El pensament de Leibniz és assimilador: intenta trobar la manera de conciliar la filosofia antiga i la moderna. Partint d’alguns problemes cartesians, vol superar el cartesianisme: la crítica a la noció de substància de Descartes i, sobretot, a la res extensa el portarà a la introducció de la noció de força (vis), que el conduirà a proposar una nova ciència, la dinàmica.

Leibniz, bibliotecari (Jesús Gascón, Facultat de Biblioteconomia i Documentació).

En un moment que no era habitual, concebé un sistema d’indexació dels continguts i encoratjà els editors i societats científiques perquè distribuïssin resums de les novetats anuals en els seus camps.

Sobre el conjunt de l’obra de Leibniz (Josep Montserrat, Facultat de Filosofia):

L’extensió de l’obra de Leibniz és immensa. La majoria són esborranys i només una part mínima va ser publicada. En vida, la Teodicea (1710) i articles a les Acta eruditorum o al Journal des Savants. Va enllestir, però mai va publicar els Nous assaigs sobre l’enteniment humà, que romangueren inèdits fins 1765.

300 anys de Leibniz

L’acte, gratuït però amb inscripció prèvia, se celebrarà dimecres 16 de novembre a les 12:00 a l’Aula Magna de l’Edifici Històric.

Més informació


1 comentari

Sir Andrew Wiles guanya el premi Abel per la demostració del darrer teorema de Fermat

Aforismes: Sir Andrew Wiles

El matemàtic britànic Andrew J. Wiles, de l’Institut Matemàtic d’Oxford, ha estat guardonat amb el premi Abel 2016 «per la seva impressionant demostració del darrer teorema de Fermat, mitjançant la conjectura de la modularitat de les corbes el·líptiques semi-estables, originant una nova era en la teoria de nombres

El President de l’Acadèmia Noruega de Ciències i Lletres, Ole M. Sejersted, va anunciar el dia 15 la concessió del guardó, que es lliurarà a Oslo el 24 de maig. El premi Abel, dotat amb 6 milions de corones noruegues —uns 630.000 €—, reconeix les contribucions d’extraordinària profunditat i influència en les matemàtiques i es concedeix anualment des de l’any 2003.

30 anys fascinat per una conjectura

Després d’una demostració errònia que ell mateix va corregir, Wiles va anunciar la demostració del teorema l’any 1994, la qual cosa va marcar el punt culminant de la seva carrera i una revolució en el món de les matemàtiques. El seu primer encontre amb la llavors encara conjectura es va produir 30 anys abans, a Cambridge, quan només en tenia 10 i tafanejava a la secció de matemàtiques de la biblioteca pública local. Hi va trobar un llibre íntegrament dedicat al darrer teorema de Fermat i va quedar fascinat per aquell problema, l’enunciat del qual podia comprendre tot i la seva joventut, però que encara estava per demostrar 300 anys després. Pierre de Fermat havia anotat l’enunciat el 1637 en un marge del seu exemplar de l’Aritmètica de Diofant d’Alexandria. Malgrat que afirmava haver-lo demostrat, la demostració no s’ha trobat mai.

«És impossible que un cub sigui la suma de dos cubs, que una potència quarta sigui la suma de dues potències quartes i, en general, que qualsevol nombre que sigui una potència superior a dos sigui la suma de dues potències del mateix valor. He descobert una demostració veritablement meravellosa d’aquesta proposició, però aquest marge és massa estret perquè hi càpiga.»

Breu apunt biogràfic

Andrew J. Wiles va néixer l’any 1953 a Cambridge (Regne Unit). El 1974 es va llicenciar en Matemàtiques al Merton College d’Oxford i va obtenir el doctorat el 1980 al Clare College de Cambridge. Després d’una breu estada a l’Institut d’Estudis Avançats de Nova Jersey va esdevenir catedràtic de la Universitat de Princeton. L’any 1985 li van concedir la beca Guggenheim, que el va portar a l’Institut d’Alts Estudis Científics i a l’Escola Normal Superior de París. De 1988 a 1990 va exercir com a professor investigador de la Royal Society a la Universitat d’Oxford. Després d’una altra temporada a Princeton, es quedaria a Oxford, des de 2011, com a professor investigador de la Royal Society.

Wiles ha rebut nombroses distincions al llarg de la seva carrera: el premi Rolf Schock, el premi Ostrowski, el premi Wolf, la medalla reial de la Royal Society, el premi de Matemàtiques de l’Acadèmia Nacional de Ciències dels EUA (NAS) i el premi Shaw. La Unió Matemàtica Internacional (IMU) li va lliurar una placa de plata, cosa que no s’havia fet mai abans. Va obtenir el premi Clay d’investigació en la seva primera edició. L’any 2000 va ser nomenat Sir.

Recordem que Marta Sanz Solé, catedràtica del Departament de Probabilitat, Lògica i Estadística de la Facultat de Matemàtiques de la UB és, des l’any passat, membre del Comitè Abel, encarregat de recomanar el candidat a l’Acadèmia Noruega de Ciències i Lletres.

Més informació


Deixa un comentari

100 anys de matemàtiques a l’IEC

100 anys de matemàtiques a l'IECLa Secció de Ciències i Tecnologia de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) ha presentat, mitjançant un web, els resultats del projecte de recerca 100 anys de matemàtiques a l’IEC.

Einstein a l'estació de França

Comiat d’Albert Einstein a l’Estació de França de Barcelona. Font: Arxiu Fotogràfic de Barcelona

Una mica d’història

Des de la creació de la Secció de Ciències i Tecnologia de l’IEC, l’any 1911, les matemàtiques hi han tingut un paper destacat. Esteve Terradas, un dels fundadors, era doctor en ciències exactes, i Eugeni d’Ors, escriptor i filòsof, hi tenia un clar interès. D’aquí naixia l’impuls que la disciplina va conèixer a principis de segle XX, culminat amb la creació del Centre d’Estudis Matemàtics (1933). Exponent clar d’aquella etapa és la visita d’Albert Einstein a Catalunya (1923), convidat justament per Terradas, en nom de la Mancomunitat de Catalunya.

La llarga postguerra i l’eterna dictadura van estroncar l’activitat de l’IEC, sobretot pel que fa a l’obra publicada. Malgrat tot, però, destacà de manera especial la contribució de Ferran Sunyer i Balaguer (1912-1967), a qui vam dedicar una exposició virtual amb motiu del seu centenari. No seria fins entrada la dècada dels 70 que l’IEC començaria a recuperar una certa normalitat, lligada als últims cops de cua de la dictadura franquista.

El 1984 es va crear el Centre de Recerca Matemàtica (CRM) i el 1986, la Societat Catalana de Matemàtiques (SCM) a partir de la Secció de Matemàtiques de la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques (SCCFQM). El 1983 s’havia creat la Fundació Ferran Sunyer i Balaguer (FFSB), que, el 1991, s’integrà a l’IEC. Aquesta tercera etapa es caracteritza per una plena professionalització de la recerca, amb una clara projecció internacional.

El projecte

100 anys de matemàtiques a l’Institut d’Estudis Catalans és un projecte endegat l’any 2012 amb la intenció de visibilitzar la tasca, les persones i les fites assolides en el camp de les matemàtiques durant aquests cent anys. Reuneix, en cinc bases de dades diferents, els documents provinents dels cinc fons documentals que s’han buidat: el de la Societat Catalana de Matemàtiques (SCM) i la seva antecessora, la Societat Catalana de Ciències Químiques, Físiques i Matemàtiques, el del Centre de Recerca Matemàtica (CRM), el de la Secció de Ciències i Tecnologia de l’IEC (abans Secció de Ciències i encara abans Institut de Ciències), el fons de la Fundació Ferran Sunyer Balaguer (FFSB) i el fons del Consell de Pedagogia de la Diputació de Barcelona. Atesa la diversitat i la diferent tipologia dels documents estudiats, no s’ha pogut dissenyar un catàleg unificat.

Seleccionant cada base de dades, s’accedeix a una breu ressenya històrica i a una descripció del contingut, a banda dels camps de cerca.

Cent anys de matemàtiques a l’Institut d’Estudis Catalans, 1911-2011

Apunts relacionats

Font: Projecte: «100 anys de matemàtiques a l’IEC»