Va ser una figura cabdal de la didàctica de les Matemàtiques i de la renovació pedagògica i encara avui, els seus plantejaments pedagògics, tan avançats en aquell moment, són referència obligada.
Tal dia com avui, l’any 1887, naixia a Budapest Pólya György, #GeorgePólya en la forma anglosaxona. Era integrant del grup conegut com «Els marcians», eminents físics i matemàtics hongaresos que es van establir als EUA fugint del Nazisme. Entre les seves obres emblemàtiques hi ha How to solve it, Mathematics and plausible reasoning o Mathematical discovery.
Hardy, Godfrey Harold. Apologia d’un matemàtic / Godfrey H. Hardy. El paper de la matemàtica en les ciències i la societat / John von Neumann. Semblança de G. H. Hardy / Charles P. Snow. Introducció a l’Apologia de G. H. Hardy / Josep Pla i Carrera ; traducció Mònica Merín i Sales. Santa Coloma de Queralt : Obrador Edèndum ; [Tarragona] : Publicacions URV, 2008.
Aquesta deliciosa edició de 2008, malauradament fora d’estoc, no conté només l’obra crepuscular de Godfrey H. Hardy sinó que es complementa amb tres textos més: la conferència que va pronunciar John von Neumann a Princeton el juny de 1954 —The Role of Mathematics in the Sciences and in Society—, la Semblança de Charles P. Snow —químic, novel·lista i amic íntim de Hardy— i, finalment, la Introducció a l’Apologia, a càrrec del Dr. Josep Pla i Carrera, especialista en lògica i història de la matemàtica i bon amic de la biblioteca.
És d’alguna manera una edició composta de quatre obres complementàries que, llegides d’una tirada, ajuden a entendre el context històric, polític i social, però sobretot personal, d’un Hardy a la seixantena, conscient d’haver perdut la seva capacitat per a la matemàtica pura. La tristesa i el pessimisme planen sobre tota l’obra.
El volum tracta principalment la dicotomia entre la matemàtica pura i la matemàtica aplicada, «el contrast entre la visió aristocràtica i la visió productiva». D’aquí la inclusió de la conferència de von Neumann com a contrapunt a l’obra de Hardy. Els dos matemàtics discrepen en la concepció que tenen de la matemàtica, no només pel que fa a la utilitat, també quant a la seva naturalesa. Hardy creu que «hi ha una realitat matemàtica fora de nosaltres, que la nostra funció es descobrir-la i observar-la, i que els teoremes que demostrem i que descrivim amb grandiloqüència com si fossin “creacions” nostres són només les notes preses en les nostres observacions». Von Neumann, en canvi, afirma que «no és necessàriament veritat que el mètode matemàtic sigui quelcom d’absolut, revelat des de les altures, o que sigui quelcom que ara se’ns mostra evidentment correcte perquè des de sempre ha estat evidentment correcte». Malgrat la discrepància profunda, però, ambdós coincideixen en una qüestió fonamental: el motor de la matemàtica és la bellesa, l’elegància intel·lectual. En paraules de von Neumann «…fou seguint aquesta regla com realment es progressà a la llarga».
Introducció i context a càrrec del Dr. Pla
El Dr. Pla aborda la Introducció contextualitzant-la, no només des de la vessant històrica i política, també des de la situació científica anterior a la publicació de l’Apologia, l’any 1940. Dels vint-i-tres problemes de Hilbert, al naixement de Nicolas Bourbaki, passant pel teorema de Gödel o la relativitat d’Einstein, a la situació posterior, en el marc de la Segona Guerra Mundial, quan es va fer evident que la ciència —especialment tot allò lligat al desenvolupament de l’energia nuclear— podia causar una devastació mai vista abans.
Situat el text en les coordenades històriques precises, continua Pla destacant els aspectes que considera clau per poder-ne fer una anàlisi crítica: la vida intel·lectual com a darrera justificació (o autojustificació); la dualitat matemàtica pura vs. matemàtica aplicada; el formalisme i la bellesa de la matemàtica; la responsabilitat de la matemàtica i del matemàtic.
Com a conclusió final destaca l’autojustificació que fa Hardy, ja no d’un matemàtic inconcret i hipotètic, sinó d’ell mateix; de la seva vida lligada a la capacitat creativa que ha pogut desenvolupar durant tants anys —especialment durant el període de col·laboració amb Ramanujan i Littlewood— i que ara flaqueja. L’Apologia seria, doncs, un comiat, un testament: finida la vida intel·lectual «que és la que per a ell, compta» sent la necessitat tan d’acomiadar-se com de justificar la seva existència.
L’amic explica l’home
Godfrey H. Hardy a la dècada de 1890. Fotografia de Domini públic
Charles Percy Snow, químic, novel·lista i amic íntim de Hardy, traça un emotiu perfil de l’home, de l’amic. Es remunta a la seva infantesa i al desvetllament precoç d’una gran intel·ligència: «als dos anys escrivia xifres de milions, un signe d’habilitat matemàtica. Quan el duien a l’església, s’entretenia factoritzant els nombres…», acompanyada d’una educació victoriana exquisida i culta, però matisada per una gran timidesa que el duria al punt d’intentar fallar expressament determinades preguntes als exàmens per estalviar-se el tràngol de recollir els premis que guanyava.
Als 12 anys va obtenir una beca per anar a Winchester, on hi havia l’escola de matemàtica més reputada del moment, però no s’hi va estar gaire: gaudia de les classes però rebutjava la severitat victoriana. D’allà va marxar al Trinity College, també becat, on als 22 anys va assolir la posició de fellow. Als 33 va ser nomenat membre de la Royal Society.
L’any 1911 va iniciar «la col·laboració més famosa de la història de la matemàtica» amb John Edensor Littlewood que duraria 35 anys; i dos anys després, la no menys coneguda col·laboració amb un oficinista desconegut, sense formació matemàtica, que li va enviar una carta des de Madràs: Srinivasa Aiyangar Ramanujan. En paraules de Snow: «Hardy decidí que Ramanujan era un geni naturalment dotat per a la matemàtica, del mateix nivell que Gauss i Euler.»
Quan es publicà per primera vegada l’«Apologia d’un matemàtic», Graham Greene digué en una ressenya que el text, juntament amb els quaderns de Henry James, era la millor descripció del que representa ser un artista creatiu.
Charles P. Snow
Explica Snow que la relació entre Hardy i Ramanujan va ser «estranyament emotiva»: Hardy va tenir sempre present que es trobava davant d’un geni que no havia pogut adquirir coneixements de matemàtica formal. De la seva relació fructífera en van sortir articles de molt alt nivell i aviat Ramanujan va entrar a formar part de la Royal Society, el mateix any que el Trinity College el nomenava fellow. Però la seva salut, sempre delicada, es va ressentir del trasllat al Regne Unit i l’escassetat de fruites i verdures durant la guerra. Va emmalaltir de tuberculosi, cosa que el va dur a tornar a l’Índia, on moriria al 1919.
Ramanujan (centre) i Hardy (dreta) amb altres col·legues a Cambridge | Fotografia de domini públic
Aquell mateix any Hardy va acceptar una càtedra que li oferien a Oxford. Deixava enrere un període de tristesa només atenuat per la col·laboració amb Ramanujan. Germanòfil convençut i ferm detractor de la confrontació bèl·lica, de la qual acusava als polítics anglesos, creia, com Bertrand Russell, que la guerra no s’hauria d’haver produït mai. Russell va ser expulsat del Trinity, episodi que Hardy relataria 25 anys després a Bertrand Russell and Trinity.
Els anys 20 representaren per a Hardy una etapa de plenitud i de felicitat. La col·laboració amb Littlewood va arribar al seu punt àlgid, l’ambient al New College d’Oxford li era molt propici, va cultivar les amistats i les converses de sobretaula, els esports. D’alguna manera va viure el mateix miratge que tota la societat occidental, convençuda que les desgràcies de la guerra eren cosa passada.
L’any 1931, però, va decidir tornar a Cambridge. Sembla que la raó que l’hi va empènyer era de caire professional: el centre de la matemàtica anglesa continuava sent Cambridge. La càtedra més important era allà. Però Snow apunta també una altra raó, aquesta personal: Hardy ja pensava en la seva vellesa. Si es quedava al New College, tan aviat com es jubilés hauria d’abandonar les seves habitacions. En canvi, si se’n tornava al Trinity College, s’hi podia quedar fins que morís.
L’any 1939 tot va començar a canviar: va patir una trombosi coronària i va haver de deixar el tennis, esport que l’apassionava. L’ esclat de la Segona Guerra Mundial el va acabar d’aclaparar, com ja havia fet la primera. La constatació que la capacitat per a la creativitat matemàtica l’havia abandonat el va acabar d’enfonsar. Des de llavors l’ombra de la depressió el va acompanyar fins al darrer dia.
Escric sobre matemàtica perquè, com qualsevol altre matemàtic que hagi passat la seixantena, ja no tinc ni el cap prou clar, ni prou energia o paciència per tirar endavant la meva feina de manera eficaç.
Godfrey H. Hardy
Apologia d’un matemàtic
Com ja hem comentat, Apologia d’un matemàtic és un text d’autojustificació, en el sentit de valorar la tasca de tota una existència. Hardy hi defensa la seva vida, la intel·lectual, la creativa, i alhora, la seva responsabilitat.
He de dir, d’entrada, que en defensar la matemàtica em defensaré a mi mateix, i que, per consegüent, la meva apologia tindrà alguna cosa d’egoista. És clar que no podria pensar que val la pena fer apologia del meu camp d’estudi si cregués que jo sóc un dels qui hi han fracassat.
Godfrey H. Hardy
Al llarg de les pàgines repeteix amb recança i resignació que l’edat és cabdal per a la creació matemàtica, que «Cap matemàtic no pot oblidar que la matemàtica, més que cap altra ciència o art, és cosa de joves». Ho diu passada la seixantena, en plena depressió i conscient que el seu temps —insistim, el creatiu— arriba a la fi.
Galois morí als vint-i-un anys, Abel morí als vint-i-set, Ramanujan als trenta-tres, Riemann als quaranta […]. No conec cap exemple d’avenços matemàtics importants que els hagi fet algú que passés dels cinquanta.
Godfrey H. Hardy
Un altra idea que es fa present fa referència a la responsabilitat del matemàtic, inferint que la matemàtica és inofensiva i innocent, a banda d’inútil —en el sentit pràctic, no intel·lectual. Ja apunta que hi ha molts col·legues que en discrepen. L’experiència de la Primera Guerra Mundial i, sobretot, de la segona, matisarien aquesta afirmació, però no podem oblidar que el llibre és de 1940, quan la devastació i l’horror encara no s’havien mostrat en total plenitud, i que la postura de Hardy va ser sempre, en ambdós casos, radicalment contrària a la guerra.
Les raons per dedicar-se a la recerca són fonamentalment tres: la curiositat intel·lectual, l’orgull professional —la satisfacció de la pròpia feina— i l’ambició. La matemàtica doncs, proporcionaria el millor camp possible, no només perquè obliga a desenvolupar al màxim les habilitats sinó també perquè els resultats són els més perdurables.
La recerca de la bellesa, l’elegància, són el motor de la matemàtica: «la matemàtica lletja no pot perdurar enlloc». No hem de buscar-hi cap utilitat que no sigui exclusivament intel·lectual, perquè «la part de la matemàtica que té una utilitat pràctica és molt reduïda i, a més, força avorrida». Aquesta concepció referma la defensa aferrissada de la matemàtica pura davant de la matemàtica aplicada. Hi hauria doncs una matemàtica autèntica desenvolupada per matemàtics autèntics i una matemàtica trivial. La primera, la seva, seria equiparable a l’art. La segona, la que és útil, seria la que té certa incidència en la vida. És aquí on arribem al quid: «Hi ha una conclusió que per a un matemàtic autèntic és senzilla i reconfortant: la matemàtica autèntica no té cap repercussió sobre la guerra. Ningú no ha descobert encara cap aplicació militar per a la teoria dels nombres o la de la relativitat, i sembla altament improbable que ningú ho aconsegueixi en molts anys». Les branques de la matemàtica aplicada usades en la guerra —balística, aerodinàmica— no serien exactament trivials però, per descomptat, tampoc autèntiques. Són «repulsivament lletges i intolerablement tedioses».
Allò que justifica la meva vida, o la de qualsevol altre que hagi estat matemàtic en el mateix sentit en què jo ho he estat, és el següent: he engrandit el nostre coneixement i he ajudat els altres a engrandir-lo.
Godfrey H. Hardy
El paper de les matemàtiques en la ciència i en la societat
Com ja hem esmentat —i resumit—, el contrapunt a la visió de Hardy l’aporta John von Neuman amb la transcripció de la conferència que va impartir a Princeton l’any 1954 —14 anys després del text de Hardy.
Von Neumann és un ferm defensor de la utilitat de la matemàtica, de la seva presència en tots els àmbits de la nostra vida: «si ens fixem en el paper que la ciència té en la vida quotidiana o en el treball de les altres ciències, descobrim una cosa sorprenent. Hi ha àmplies àrees de la matemàtica que han estat d’allò més útils des del punt de vista pràctic». No obstant, aquesta utilitat no ha estat preconcebuda o buscada explícitament, car «en totes les ciències s’ha esdevingut que els èxits han arribat quan hom s’ha desentès completament d’allò que cercava o quan hom ho ha deixat, simplement, de banda; quan hom ha renunciat a investigar allò que podia ser útil i s’ha guiat exclusivament per criteris d’elegància intel·lectual».
Trobareu dos exemplars del llibre disponibles al catàleg.
Especialista en àlgebra i geometria diferencial, va treballar al Seminari Matemàtic d’Hamburg —amb Ernest Witt— i a l’Institut Politècnic de Zuric. Va col·laborar amb Josep Teixidor i Batlle en la modernització metodològica de l’ensenyament de la matemàtica a l’Estat i va tenir un paper molt rellevant en l’organització de les Olimpíades Matemàtiques al llarg dels anys, fos buscant i elaborant problemes o exercint com a president del tribunal.
A principis dels anys 60 hi havia pocs estudiants que es decantessin per estudiar matemàtiques. És per això que la Real Sociedad Matemática Española (RSME) es va empescar una mena de concurs amb l’objectiu d’estimular vocacions i omplir les aules. Organitzades en 12 districtes, els guanyadors de cada edició rebien una beca si emprenien els estudis de matemàtiques.
La RSME va encarregar al Doctor Francesc Sales, vicepresident aleshores de la societat, que organitzés l’olimpíada a Catalunya i aquest va demanar a Vaquer que li donés un cop de mà. Amb el temps, i d’una manera natural, però extraoficial, seria la SCM qui organitzaria el certamen al Principat, fins que amb la presidència de Sebastià Xambó es va demanar que l’acord tàcit es posés per escrit, a la qual cosa la RSME no s’hi va oposar.
Mentre els problemes dels altres no siguin també els teus problemes, el món no pot funcionar.
Josep Vaquer i Timoner
Vaquer va intentar descentralitzar tant com va poder la celebració de les proves. Malgrat que el districte el formaven Catalunya i Balears, els exàmens es feien sempre a Barcelona, amb la dificultat afegida que això tenia per a tots els participants que s’havien de desplaçar. Va aconseguir que a Girona, Lleida i Tarragona s’hi formés un tribunal, tot i que al final s’hi presentarien pocs candidats. Més tard va voler estendre encara més la presència de les proves al llarg del país —Manresa, Vic, Tortosa, Mallorca…, però el projecte no va reeixir.
Aire fresc per a l’ensenyament de la matemàtica
Ja abans d’ocupar la càtedra l’any 1961, Vaquer estava convençut que calia renovar l’ensenyament de les matemàtiques, però no gosava fer-ho sol. Quan Teixidor, que era catedràtic, li va proposar d’emprendre junts aquella tasca, Vaquer no ho va dubtar. Van començar a introduir la matemàtica moderna amb la guia de Bourbaki i d’aquesta manera va néixer el Curso de matemáticas, conegut popularment com a «Teixidor-Vaquer», que esdevindria la porta d’entrada de molts estudiants a la llicenciatura.
En opinió de Vaquer, l’ensenyament universitari havia de tenir en compte els alumnes que esdevindrien catedràtics, però sense perdre de vista que la majoria no ho serien i que s’ocuparien d’una altra tasca, no menys important. Calia que la universitat se centrés en ensenyaments bàsics, que construís els fonaments per tal que els llicenciats en sortissin capacitats per aprendre el que els calgués durant la seva vida professional.
El meu pare em va preguntar en què consistia allò que, en aquella època, s’anomenava, amb molta naturalitat i superficialitat, «matemàtica moderna». Jo li vaig regalar un exemplar del text de Teixidor-Vaquer. Un vespre, després de sopar —ho recordo com si fos ara— ens vam posar a mirar-lo i comentar-lo una mica per sobre per veure quines qüestions tractava, i en aquell moment me’n vaig adonar.
Ens dol molt comunicar el traspàs del Dr. Josep Vaquer i Timoner avui als 92 anys. Va ser degà de la Facultat de Matemàtiques de la UB i president de la SCM, i una figura clau en la modernització de la matemàtica a Catalunya.
— Facultat de Matemàtiques i Informàtica UB (@MatesInfoUB) March 24, 2020
El matemàtic i membre de la Secció de Ciències i Tecnologia de l’IEC Josep Vaquer i Timoner ha mort aquest dimarts. Havia estat degà de la Facultat de Matemàtiques de la UB i president de la Societat Catalana de Matemàtiques, filial de l’IEC. https://t.co/UFo6daLImppic.twitter.com/PJkGjsw2hM
Antoni Malet en va escriure una biografia, extensa i profusament documentada, que va editar l’IEC l’any 1995. La trobareu al catàleg, si la voleu llegir en paper o en pdf al web de la FFSB. Josep Pla i Carrera, a petició nostra, n’escrivia aquest breu apunt amb motiu del centenari, l’any 2012:
Ferran va néixer amb una atròfia gairebé total del sistema nerviós que el mantingué gairebé paralític del tot —fet que l’impossibilitava de poder escriure— i el condemnava, de per vida, a l’esclavatge de la cadira de rodes i d’un mitjà de transport, amb xofer, que pogués dur-los a tots dos i ajudar-lo a ell.
Ell mateix ho va escriure a A. J. Macintyre [carta de 31 de març de 1959]:
Com ja li vaig dir, pateixo d’una paràlisi que m’impedeix caminar i m’obliga a moure’m en una cadira de rodes, les dimensions de la qual, i el fet de ser plegable, em permeten de viatjar en cotxe (tren, etc.) així com fer servir els ascensors. No puc pujar tot sol una escala.
I tanmateix l’atròfia no li va afectar el cervell que es va mostrar molt ben moblat per comprendre la física i la matemàtica. Tenia una gran capacitat per elaborar els seus resultats sense recórrer a l’escriptura i una gran memòria de retenció que li permetia de dictar-los.
Però per aconseguir que, amb aquestes limitacions, els seus resultats matemàtics arribessin a algunes revistes de matemàtiques —en castellà, francès i anglès— calien dues coses. D’una banda, un ambient casolà adequat i tranquil que li permetés de minimitzar les dificultats inherents a la malaltia. Això ho aconseguí a un principal del carrer Àngel Guimerà, a Sarrià, gràcies a la dedicació de la mare, Àngela Balaguer i Masdevall —havia perdut l’espòs i pare de Ferran, Ricard Sunyer i Molinas, quan l’infant tenia dos anys.
D’altra banda una col·laboració incondicional i continuada d’algú prou dedicat i que es mantingués a l’ombra. La vida havia fet que, amb ell i la mare, hi visquessin dues cosines, Maria i Àngela Carbona i Balaguer, que van aconseguir que, malgrat les dificultats vitals, la vida de Ferran fos molt més planera del que hauria estat sense elles. I li va permetre de disposar d’amanuenses bondadoses i compromeses en l’obra professional de matemàtic.
En definitiva, vaig pensar que, en aquella època, primera meitat del segle XX, l’èxit matemàtic a Ferran li pertany, però no li hauria estat possible assolir-lo sense l’esforç d’altres familiars que van fer possible una certa normalitat dins l’anormalitat.
Just abans de Nadal vam publicar la segona exposició monogràfica de la sèrie Matemàtics catalans, aquest cop dedicada a Pere Puig Adam.
La mostra repassa extensament la biografia del matemàtic barceloní, fent èmfasi en la seva etapa universitària —il·lustrada amb documents procedent de l’Arxiu Històric—, l’etapa com a docent a Madrid —interrompuda per la guerra—, i el reconeixement a la seva obra.
S’hi inclou un extens recull bibliogràfic, format majoritàriament per monografies i articles científics, a banda d’un parell de referències corresponents a partitures que harmonitzà. Per completar-ho, hem recollit també bibliografia sobre la seva figura, publicada per diferents especialistes en mitjans diversos.
Finalment hi trobareu una petita secció dedicada als elements gràfics: cites, el decàleg de la matemàtica mitjana i la línia del temps, que reflecteix la seva trajectòria.
Com a colofó, i fins el dia 30 de gener, podeu veure una selecció de les obres de Pere Puig Adam i dels seus materials per a l’aula de matemàtiques, exposats a la vitrina de la biblioteca.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Per completar l’exposició, Cúbic ha preparat una petita mostra, Materials per a l’aula de matemàtiques, que s’exposarà a la vitrina, just a l’entrada. Hem començat també a treballar en l’exposició virtual sobre Puig Adam, emmarcada en el projecte Matemàtics catalans, que vam inaugurar abans de l’estiu amb Lauro Clariana. Tan aviat com la publiquem, en farem la difusió pertinent.
Programa de la jornada
A partir de les 16:00 h. Visita optativa a la mostra de llibres i materials de Pere Puig Adam, a la Biblioteca de la Facultat de Matemàtiques i Informàtica.
17:00 h. Presentació de la jornada i benvinguda del Degà de la Facultat.
17:10 h. Conferència inicial: Pere Puig Adam, un professor referent, a càrrec de Claudi Alsina.
17:40 h. Reflexions entorn al decàleg de Pere Puig Adam, a càrrec del grup Cúbic.
18:00 h. Mostra de l’activitat del mosaic de Puig Adam i generalització a Patternblocks.
18:30 h. Puig Adam i les còniques: taller de còniques
Còniques plegant paper
Rebots en còniques
Tallant cilindres
Construcció de còniques amb cordill i regles
19:50 h. Cloenda.
La inscripció estarà oberta fins dimecres 15 de novembre.
Maryam Mirzakhani va morir a Stanford el 15 de juliol a causa d’un càncer de pit que li havien diagnosticat l’any 2013 i que s’havia reproduït tres vegades des d’aleshores. La seva mort, tan prematura, ha commogut la comunitat científica d’arreu del món.
Va ser la primera dona, i l’única encara, en guanyar la Medalla Fields, que atorga la Unió Matemàtica Internacional (IMU, en les sigles angleses). Li van concedir el guardó per «les contribucions destacades a la dinàmica i la geometria de les superfícies de Riemann i els seus espais de mòduls». Nascuda i criada a l’Iran, i en el moment de la seva mort investigadora de la Universitat de Stanford (Califòrnia), va ser proclamada guanyadora el 13 d’agost de 2014 a la cerimònia celebrada a Seül, durant el Congrés Internacional de Matemàtics (ICM2014), que organitza cada 4 anys la IMU.
La majoria de problemes a què em dedico tenen relació amb estructures geomètriques en superfícies i les seves deformacions. Estic especialment interessada en superfícies hiperbòliques. A vegades, les propietats d’una superfície hiperbòlica fixa es poden entendre millor estudiant l’espai modular (moduli space) que parametritza totes les estructures hiperbòliques en una superfície topològica determinada.
Maryam Mirzakhani va néixer el 1977 a Teheran, en un ambient agradable (malgrat la guerra Iran-Iraq) i amb uns pares que l’encoratjaven i li donaven suport. De ben joveneta es va decantar més per la literatura, però va ser a l’últim curs de secundària que va començar a interessar-se per les matemàtiques, empesa una mica pel seu germà gran, que li explicava el que aprenia a l’escola. El primer record que conservava referent a les matemàtiques, és l’impacte que li va causar la història de la resolució del problema de l’addició dels números, de l’1 al 100. Quan Gauss era un nen, el seu professor va plantejar a classe el problema consistent en sumar tots els números naturals, de l’1 al 100. Gauss va ser el primer a trobar la solució: 5050. Aquella solució, bella i elegant, vas fascinar Mirzakhani. L’any 1994 va guanyar una medalla d’or a la Olimpíada Internacional de Matemàtiques i el 1995 dues.
Hi ha vegades que em sento com si fos en un gran bosc, sense saber cap on vaig. Però d’alguna manera pujo fins al cim d’un turó des d’on ho puc veure tot amb més claredat. Quan això passa, és realment emocionant.
Marc Tessier-Lavigne, president d’Stanford, va dir en saber-se la notícia que «encara que Maryam havia marxat massa aviat, el seu impacte duraria per sempre en els milers de dones que ella havia inspirat a treballar en l’àmbit de les matemàtiques». Considerada una de les ments matemàtiques més destacables de les darreres dècades, serà recordada com una gran pionera en tot allò que va tenir a l’abast. Com a dona, com a iraniana i com a matemàtica.
Matemàtics catalans és el nom col·lectiu d’un projecte que iniciem enguany sobre alguns matemàtics catalans de totes les èpoques, reconeguts per les seves vessants professional, docent o investigadora. La iniciativa vol posar de relleu la tasca dels matemàtics relacionats amb la Universitat de Barcelona, per haver-ne estat alumnes, professors, o per haver exercit algun càrrec en l’estructura acadèmica.
Matemàtics catalans té l’objectiu de difondre els fons bibliogràfics de la UB i reconèixer la història i la trajectòria de la institució i de les persones que n’han format part. Per donar el màxim de visibilitat a la informació recollida —difícil d’aplegar des de fora de la UB—, el projecte contempla una exposició per a cada matemàtic seleccionat, que completarem amb la corresponent biografia a la Viquipèdia, ja sigui editant-la i ampliant-la o redactant-la de zero, com en aquest cas.
Lauro Clariana Ricart
Lauro Clariana, matemàtic i enginyer industrial especialitzat en mecànica, va començar a exercir la docència l’any 1861 fent substitucions en diverses càtedres. Just aquell mateix any es va matricular per primera vegada a la Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona. El 1869 va defensar la tesi doctoral —Discurso sobre la Teoría general del movimiento en las máquinas desarrollado por D. Lauro Clariana en el ejercicio del doctorado correspondiente a la sección de Ciencias Exactas— i l’any següent va ser nomenat catedràtic numerari de Matemàtiques a l’Instituto de Segunda Enseñanza de Tarragona. L’any 1881 va accedir a la càtedra de Cálculo Diferencial e Integral de la Facultat de Ciències de la UB. Des d’aquell moment i fins a la seva mort, va continuar exercint-hi la docència, compaginant-la amb les classes a l’Escola Industrial i la seva tasca com a acadèmic numerari a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (RACAB). Va morir l’11 d’octubre de 1916 a Barcelona.
La seva carrera docent es va perllongar fins al moment de la mort, havent sol·licitat en diverses ocasions al rector que li permetés continuar la docència, tot i haver superat l’edat màxima permesa. Amb una extensa obra publicada, va ser mereixedor de nombroses distincions (pdf) i ocupà diversos càrrecs en l’escalafó universitari.
Antoni Malet en va escriure una biografia, extensa i profusament documentada, que va editar l’IEC l’any 1995. La trobareu al 
Blog de la Biblioteca de Matemàtiques i Informàtica 
